La data clau és el 17 de setembre de 1995. Aquell dia, el Vaticà va aprovar la incorporació de les 84 parròquies de la Franja de Ponent a la diòcesi de Barbastre. Fins llavors depenien del bisbat de Lleida. La resta de pobles de la Franja, 23 més, van seguir el mateix camí el 1998. La iniciativa no partia de les parròquies afectades, sinó del bisbat de Barbastre, amb el suport explícit de les autoritats polítiques aragoneses i el vistiplau de la Conferencia Episcopal Española, presidida llavors pel saragossà Elías Yánes. Es trencaven així 800 anys d'unitat territorial del bisbat de Lleida, que havia sobreviscut a l'esquarterament provincial impulsat per l'Estat el segle XIX i mantenia en l'àmbit religiós la unitat geogràfica, econòmica i cultural que formen les comarques de la Ribagorça, la Llitera i el Baix Cinca amb el Principat.

Aquell va ser el primer capítol del litigi per les obres d'art. Un cop incorporats els municipis de la Franja a la seva tutela, el bisbat de Barbastre va reclamar al de Lleida el trasllat de les obres d'art de les esglésies dels pobles que acabava d'incorporar i que es trobaven al Museu Diocesà de la capital del Segrià.

La pretensió aragonesa va topar amb l'oposició del bisbat lleidatà, que ja havia viscut com una amputació la segregació dels seus municipis de la Franja de Ponent cap al bisbat de Barbastre i ara veia com una injustícia que hagués de desmuntar el seu Museu Diocesà i enviar a Barbastre les obres d'art provinents dels seus antics municipis. No hi va haver acord. El conflicte estava servit. Barbastre va reclamar el «retorn» de les obres, i el 1998, quan ja tenia tots els pobles de la Franja, va interposar una demanda per la via de la justícia vaticana.

El bisbat de Lleida va argumentar que bona part de les obres d'art procedents d'aquestes parròquies havien estat comprades per evitar la seva desaparició. Cal recordar que, arran de la desamortització dels béns eclesiàstics de 1835, es va començar un procés de dispersió de les antigues propietats eclesiàstiques. Bona part del patrimoni artístic, sobretot el situat en territoris poc habitats, corria el risc de caure en l'abandonament o bé de passar a mans privades.

L'ORIGEN DE LES OBRES
L'estratègia legal de la diòcesi de Lleida ha consistit a demostrar el caràcter legítim de les adquisicions, i la funció de conservació, restauració i de promoció museística que ha fet durant tots aquests anys amb les obres de la Franja. La comprovació dels intercanvis i les permutes que es van fer en el seu moment, majoritàriament durant el segle XIX, ha estat una de les tasques dures en què s'ha concentrat la part lleidatana, que també ha intentat convèncer la justícia vaticana amb la invocació als criteris d'unitat museística que recomanen la UNESCO i el Consell Internacional de Museus.

Barbastre, per la seva part, va reclamar que, un cop els municipis són de la seva diòcesi, és el «legítim propietari» de les obres d'art eclesial que hi havia a les seves esglésies.

EL VATICÀ DECIDEIX
L'any 2005 la justícia vaticana va fallar a favor de Barbastre i va ordenar al bisbat de Lleida que en un període de 30 dies procedís a entregar les obres. A partir de llavors es van succeir una sèrie de recursos que no han portat a bon port.

Paral·lelament, el govern català va optar per la via civil, amb un decret de la que llavors era consellera de Cultura, Caterina Mieras, sobre la titularitat de les obres i la integritat del museu diocesà, esgrimint la llei de patrimoni cultural català del 1993. La societat civil lleidatana i catalana es va mobilitzar. Però sense èxit. El conflicte per les obres d'art depenia del dret canònic, és a dir, del Vaticà.

UN RELLEU CLAU
Un dels tombs importants es va produir el 2007. El bisbe de Lleida, Francesc Xavier Ciuraneta, va abandonar el càrrec al·legant problemes de salut. Ciuraneta havia estat un clar defensor de la integritat del Museu Diocesà i, abans, de la integritat de la diòcesi de Lleida amb les parròquies de la Franja.

Arran d'aquest buit de poder, el Vaticà va nomenar un administrador apostòlic per a la diòcesi de Lleida, Javier Salinas. Amb els mateixos poders que un bisbe titular, Salinas ha estat criticat pels seus propis feligresos d'inhibir-se del cas i rendir els interessos de Lleida. Un últim episodi d'això va ser la carta que va remetre Salinas al jutjat on l'associació Amics del Museu Diocesà de Lleida havia presentat una última i desesperada demanda civil per garantir la integritat de les obres, en la qual advertia al jutjat que aquesta associació no representava els interessos i béns del bisbat. La carta, segons va revelar el mes passat el diari Segre, l'havien redactada els serveis jurídics contractats a Saragossa.

Salinas va anunciar la setmana passada als seus feligresos que aviat deixarà la diòcesi de Lleida.

El tribunal de la Rota ha tancat la via eclesial, i el bisbat de Lleida ara ho ha acceptat, posant fi a un procés començat un dia de setembre de 1995.