«Mai em van haver de preguntar què volia ser de gran. Volia treballar a la Burés.» Són paraules de Joan Suñer, exmajordom de la fàbrica. Majordom era el càrrec que hi havia per sota del director i per sobre dels encarregats. Diu que va aprendre primer a fer un nus de teixidor que a cordar-se les sabates. A part d'ell, a la Burés hi van treballar els seus pares i la seva germana. A casa vivien de la Burés. Suñer parla amb orgull de la fàbrica, però, en especial, de la seva gent: «Els treballadors eren el millor. Es feien seva la fàbrica. I quan es referien al seu lloc de treball deien la meva màquina.»

En Joan parla amb sentiment en el transcurs d'una xerrada amb extreballadors de la Burés. Tinc la sort de compartir una estona amb Joan Pélach, Joan Toy, Maria Cairol, Maria Güell, M.Dolors Serra, Emília Gamell, Soledat Pelegrí i Rosa Soler. I dic sort perquè realment ha estat molt gratificant escoltar com aquests anglesencs parlen amb devoció del que ha estat la feina de la seva vida. Gairebé no hi intervinc. Deixo que xerrin, que recordin vells temps i anècdotes. Per exemple, el seu primer sou: «La primera setmana vaig cobrar 64 pessetes», diu Toy. «Renoi, jo 17!», contesta Cairol. «Doncs jo 15!», replica Gamell. Quasi tots van començar amb catorze anys. L'excepció era Maria Güell, que en tenia 18. «És que era de casa bona!» I riuen.

«Segons la dita popular, qui entrava a la Burés tenia la vida assegurada. I mira!», diu Dolors Serra. «Et deien que tenies el pa assegurat però no que fos pa amb tomata», segons Suñer. I és que en aquella època anaven a preu fet. Tenien un sou mínim i un plus per metres teixits o quilos de fil. Expliquen que els millors anys a la fàbrica van ser quan aquesta estava en mans de Juncadella. De treballar, treballaven molt. Però també hi han passat molts bons moments. «A l'hora de sopar agafàvem l'entrepà i anàvem a l'estació a prendre la fresca i a veure els nois guapos d'Amer», diu rient Cairol.

Moltes d'aquestes treballadores van viure en primera persona les manifestacions a Barcelona de l'any 92. «Teníem por i tremolàvem. Però ens hi anava la feina i vam tallar la Gran Via, vam ocupar la seu del grup Torras i fins i tot vam anar fins a la casa de Javier de la Rosa», diu Serra. Aquesta, però, no va ser la primera mobilització. Als setanta, recorda Güell, van fer vaga perquè els descomptaven part del sou si a la roba que sortia de la màquina hi havia una taca.

Diuen que la Burés era com una família. A part dels treballadors de teixits i filatures, hi havia paletes, lampistes, mecànics i fusters, que tant arreglaven desperfectes a la fàbrica com als pisos dels treballadors. Recorden el «tut» de la Burés. Marcava les hores de la fàbrica però també el ritme del poble. I la puntualitat era molt important. Adormir-se o fer tard podia significar trobar les portes de la fàbrica tancades. «I recordeu en Ventura?» Tots recorden aquell company que va perdre un braç en una màquina i que després feia encàrrecs. Els divendres agafava el tren cap a Girona i tornava amb el jornal de tots els treballadors.

La fàbrica va anar evolucionant. «Vam canviar les bombetes per fluorescents, es van posar màquines amb motor, i es va prioritzar la quantitat davant la qualitat. Però abans a la Burés es feia un fil modèlic», diu Suñer.

I continuen xerrant i recordant. Tenen un munt d'històries. I és que hi ha un munt de vides d'Anglès, la Cellera, Amer, Osor... que no es poden explicar sense parlar de la Burés.