«No estic malalt. Estic molt cardat, però no estic malalt.» Era un dels acudits del repertori de Miquel Diumé un cop li van diagnosticar el càncer. I en acabat de dir-ho es posava a riure. Miquel Diumé i Vilà, periodista radiofònic, persona d'un gran humanisme i d'un bon humor fecund i encomanadís, va morir ahir a les dues del migdia a l'hospital Josep Trueta de Girona, on era ingressat.

Pescador de canya a Colera, on s'hi volia retirar i fer de cap de premsa, caminador a les Gavarres, es va prejubilar el 2007. Nascut el 7 de febrer del 1948 a Vilamacolum, de molt jove va arribar a Girona, on el seu pare va fer de flequer al carrer del Carme. Va anar a l'Institut Vell, a la Força, amb Joaquim Nadal, Pep Cruz o De Quintana Moratones.

Va començar als setze anys amb Manuel Bonmatí, a l'agència de canvi i borsa. Paral·lelament, feia de periodista, la feina que li agradava. Als disset o divuit anys, per casualitat va començar a Ràdio Girona. Alexandre de Teixidor Cros, el tècnic de RNE que quasi sempre el va acompanyar, recordava ahir que va ser-hi pocs dies. Que de seguida va anar a la Voz de Gerona, que era de la Cadena de Emisoras Sindicales, del sindicat vertical. L'1 de maig del 1966 va entrar-hi en plantilla. A banda de treballar a La Voz de Gerona va fer de corresponsal de Radio Nacional de España. A la mort de Franco, aquesta cadena era una de les tres paraestatals que no sabien de què fer-ne i al final les van fusionar a Radiocadena Española, englobada dins de RTVE. El maig del 1982 va passar a dirigir aquesta emissora. La seva primera decisió va ser la supressió de l'emissió del rosari. El 1993 Radiocadena es va dissoldre a RNE i aleshores el van nomenar director. Els participants als cursos de l'EMUC –Emissores Municipals de Catalunya– l'han de recordar els dissabtes de pràctiques als atrotinats estudis de Radiocadena Española a l'edifici de l'AIIS, edifici enderrocat i substituït per un de nova planta que acull els sindicats i la patronal.

En quaranta anys d'ofici va cobrir notícies importants. En una entrevista publicada a El Punt el 31 de desembre del 2006, destacava la vinguda de Suárez al Parador d'Aiguablava, l'incendi a la urbanització Els Pinars de Lloret en què van morir 21 persones, el segrest de M. Àngels Feliu, L'Oca de Banyoles, les primeres eleccions, el referèndum de la Constitució, les primeres municipals amb un joveníssim Quim Nadal fent la primera roda de premsa com a candidat del PSC al bar La Llarga, tot nerviós.

De totes les informacions que va donar al llarg de la seva vida, destacaria la notícia de la mort de Josep Pla. Miquel Diumé la va anunciar al món el matí del 23 d'abril del 1981, un dia plujós de primavera, com avui. Que ningú no es pensi que ho va saber perquè tenia contacte –que en tenia–, o perquè treballava a Radio Nacional. Ho va saber perquè hi era, perquè era un observador, un professional, un senyor periodista de carrer. Una crònica de Jaume Pol i Girbal relatava en un article a El Punt l'ofici d'en Miquel aquell dia: «Va veure una dona gran, grossa i senzilla d'ulls plorosos, masovera del mas Pla: ‘No li hauria de dir res, però no ho puc pas callar, però el senyor Josep s'ha mort ara mateix.'»

Tenia el do de la paraula, era eloqüent, ho explicava tot molt bé, notícies, històries o acudits. D'acudit, almenys un de nou cada dia, i sempre molt passadors.

Ha estat el referent del periodisme radiofònic a les comarques gironines, un mestre de periodistes. Ara era tresorer de la Junta de Demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Estava casat amb Dolors Felip i tenien dos fills, en Xavier i en David; dues joves, la Rita i la Sònia, i una néta, l'Íria, que el va convertir en l'avi Miquel. La cerimònia de comiat es farà demà dijous a les 11 del matí al Tanatori del Gironès, al carrer Rocacorba, 2 (xamfrà amb el passeig d'Olot), de Salt.

Per acabar, no em puc estar de recomanar un lloc d'internet: www.diume.com, en què destacaria el post Metàstasi i l'enllaç 60 anys!