Després de revelar-se com a cineasta fa dos anys a Canes amb Honor de cavalleria, Albert Serra va tornar a la Quinzena de Realitzadors havent d'afrontar el repte de no decebre les expectatives creades respecte a El cant dels ocells. Abans de la projecció de dimarts, en el moment de presentar el seu nou film, es va notar el nerviosisme del cineasta banyolí. Però durant la projecció, Serra va poder sentir les rialles que provocaven els diàlegs dels Tres Reis de Banyoles (uns deixebles inconscients de Beckett) i també l'atenció en els moments epifànics, com ara l'adoració al nen Jesús. Superat el repte amb èxit, hi havia motius perquè la festa fos llarga. I així va ser.
La festa d'El cant dels ocells va celebrar-se a la platja de la Mandala, entre els hotels Carlton i Martínez. Albert Serra va voler fer-hi present la millor restauració de la seva ciutat. Així és que els propietaris d'El rebost d'en Pere van ser a la Croisette per servir un sopar a una setantena de persones. Hi havia alguns dels millors vins de l'Empordà i una esplèndida selecció de formatges catalans. Després van arribar altres exquisideses, com ara unes glorioses gambes de Palamós que em van fer dir a Hervé Dubron, crític de Cahiers du Cinema, que tenia l'oportunitat de tastar el millor marisc del món. No era l'únic crític convidat de l'edició francesa d'aquesta revista que ha donat un suport incondicional a Serra.
Hi havia altres crítics a la festa, però sobretot amics del cineasta que havien arribat a Canes en autocar. A part del cineasta, els tres reis de la festa eren els mateixos de la pel·lícula. Els tres Lluïsos: Lluís Carbó, Lluís Serrat Batlle i Lluís Serrat Massanellas, que explicaven com els havia fet cansar l'Albert mentre erraven pels paisatges d'Islàndia. Però també que, gràcies a la pel·lícula, han vist moltes coses i algunes de molt maques. El Quixot Carbó, a més, no va parar de ballar. Per una nit a Canes, dimarts ens vam concedir temps per festejar l'existència d'El cant dels ocells. A propòsit del temps que Serra, lluitant contra la dictadura del tempo, es concedeix amb la durada dels seus plans, Gérard Lefort va escriure ahir al diari Liberation: «Glòria (al cel més alt?) a Albert Serra per haver-nos demostrat que aquest luxe és encara possible i sobretot gratuït.»
