Si considera les vacances una pèrdua de temps, si ha fet de casa seva la seva segona oficina, si treballa massa hores, es mostra permanentment irritat o estressat i viu enganxat al mòbil i al portàtil, vostè és addicte a la feina. Si a més no troba satisfacció en res que no sigui la feina –família, amics, aficions...–, si ha abandonat o perdut les relacions socials, si psicològicament i afectivament viu enganxat a la feina i a això s'uneixen altres addiccions –tabac, alcohol, sexe i drogues–, vostè es troba en una fase molt avançada d'un trastorn psicològic que necessita tractament urgent.

«Ara per ara, l'addicció a la feina és la més acceptada en la nostra societat, la més políticament correcta», assegura Iñaki Piñuel, psicòleg del treball i professor titular d'economia i direcció d'empreses a la Universitat d'Alcalá. Estudiós del problema i autor del llibre titulat La dimissió interior», en què aprofundeix en les seves causes i conseqüències, Piñuel insisteix en el «marge de tolerància enorme» que existeix en relació amb aquesta perillosa dependència que «destruïx interiorment i exteriorment» els que la pateixen. Els atrapats són sobretot alts executius de la banca, les finances i la consultoria, metges, periodistes i altres professionals l'activitat dels quals està poc reglada.

«Trobem la majoria dels casos –continua Piñuel– en les professions que permeten, com cap altra, brillar, ser aplaudit, tenir una notorietat social, sobresortir respecte dels altres. Això permet que el que la pateix compensi el seu profund dèficit d'autoestima». Encara que ni a L'Estat espanyol ni a la resta d'Europa existeixen estudis fiables sobre aquest problema de salut laboral, Piñuel no troba exagerat extrapolar al nostre entorn el 8% d'afectats que reflecteixen les investigacions als Estats Units.

Elena Tomás, psicòloga laboral i professora de psicologia del treball a la Universitat Rey Juan Carlos, assegura que hi ha més homes que dones enganxats, que és més freqüent en professionals de 35 a 55 anys i també més en l'empresa privada que en la pública o en l'administració. «Tradicionalment era un problema d'homes, però estem veient –diu Piñuel– que cada vegada més les dones ens imiten en el pitjor», explica.

«Són persones –comenta la psicòloga– que quan arriben a casa el que hi troben no els agrada. Tampoc els omple la seva relació de parella, ni s'ocupen ni els importa l'educació dels fills. No saben gaudir de la família i els amics, de la vida en general. O simplement estan sols i no saben conviure i treure partit de la solitud», diu.

Per a Piñuel són les empreses mateix les que «fomenten l'addicció a la feina». A diferència de la resta d'Europa, «aquí està plenament assumit que una persona quantes més hores passi a l'oficina més involucrat està en l'empresa, més compromís i, fins i tot, adhesió sent pel projecte empresarial. Es pensa que és millor treballador». Una idea «equivocada» i contrària a la filosofia d'altres països, on es tendeix a pensar que una persona que perllongui la seva jornada laboral més enllà de l'establert «no és capaç de tirar endavant la seva feina en el temps assignat i, per tant, és ineficaç en el seu acompliment», explica.

A les empreses, afegix el psicòleg, «no els preocupa el problema. No ho fomenten –diu– en el sentit que vulguin tenir addictes a la feina, però hi ha casos notoris d'empresaris que prediquen que s'ha de mantenir la gent en el màxim dels seus esforços». Són, segons la seva terminologia, empreses i empresaris «tòxics».

L'estat final d'un addicte «és d'absoluta destrucció», diu Piñuel, que considera aquesta «droga» un problema de salut laboral. I cal, insisteix, afrontar-lo com a tal. «Jo establiria, per exemple, una ITV periòdica per a directius», conclou.