En totes les eleccions, especialment les legislatives, es presenten un pilot de llistes formades per optimistes que intenten fer front al bipartidisme, cada cop més imminent. Algunes estan formades per partits d'extrema dreta o d'extrema esquerra que veuen en els blocs electorals de les cadenes de televisió l'oportunitat d'obtenir els seus minuts de glòria cada quatre anys. Això sí, normalment en hores intempestives i en canals minoritaris.

Altres llistes –en les eleccions del 9 de març han augmentat– tenen un caràcter entre exòtic, burleta i demencial, i basen el seu programa en les qüestions més peregrines. Algunes sembla que hagin estat elaborades des del taulell d'un bar, des del messianisme més estrafolari o per algú que disposa de molt de temps lliure. Imagino –però de fet cada cop em sorprenen menys coses– que tots aquests candidats són conscients de les seves possibilitats.

Totes, però, tenen tot el dret a presentar-se. Deu ser allò que els cursis en diuen la grandesa de la democràcia.

A LA DRETA DEL PP
Tot i que sovint sembla que no pugui ser, hi ha partits de dreta que encara ho són més que el PP. És una extrema dreta fragmentada i desorientada. A diferència de països de la Unió Europea on la ideologia més reaccionària i xenòfoba es va obrint pas i va ocupant un ampli espai polític, a l'Estat espanyol aquest espai l'omple perfectament el sector més radical del PP, precisament el qui mana ara en el partit.

Aquests petits partits d'extrema dreta es poden dividir entre els diguem-ne «europeistes» i els «nostàlgics». Els primers, amb partits com ara Alternativa Espanyola, Democracia Nacional o Espanya 2000, prioritzen la xenofòbia. Des d'un pretès populisme i amb la demagògia més grollera posen la immigració, especialment la d'origen africà, en el seu punt de mira.

Els altres viuen de rememorar velles glòries i continuen amb el seu discurs de «camisas viejas», «revolución pendiente» i altres consignes tronades. L'ectoplasma de Franco continua sent el seu guia espiritual i insisteixen una vegada i una altra que «la pàtria està en perill»i que qualsevol temps passat era millor. Curiosament compten amb joves que ni tan sols van viure el franquisme. Amb diferències, com ara l'absència de jovent, hi podem situar també la Comunió Tradicionalista Carlista, «els requetès».

Hi ha encara, però, alguns partits que estarien entremig dels uns i els altres. El partit Solidaritat i Autogestió Internacionalista (SAIN), que, darrere d'un nom que podria fer pensar més en el llenguatge de l'extrema dreta, difon un missatge ultracatòlic, igual que Família i Vida. Estan en contra de l'avortament, el divorci, els preservatius, etc. I també pateixen molt, només faltaria, pel desmembrament d'Espanya.

ELS DE L'ALTRA PUNTA
Més escassa és la presència dels partits d'extrema esquerra. Són aquells que, amb un llenguatge tan tronat com els de l'altre extrem, continuen entestats a reivindicar l'internacionalisme proletari, l'assoliment d'un govern obrer i camperol i la presa de qualsevol palau d'hivern que se'ls posi a davant. Són partits trotskistes com ara el Partit Obrer Socialista Internacional (POSI) o Lluita Internacionalista (LLI), o el més ortodox Partit Comunista dels Pobles d'Espanya (PCTE).

Molt allunyats d'aquestes posicions hi ha altres forces polítiques d'esquerra que centren el seu discurs en la lluita territorial. Seria el cas de la coalició Per una República Valenciana, o Terra Comunera, que es mou tan sols en l'àmbit de Castella. A Catalunya hi ha una candidatura ben curiosa. Es tracta d'Escons Insubmisos-Alternativa dels Demòcrates Descontents. Els seus estatuts permeten alinear-los molt a l'esquerra, per la reivindicació que fan de l'assemblearisme. Es comprometen que tots els escons que obtinguin no seran ocupats, i per tant al Congrés i al Senat deixaran buits els bancs.

EL GRAN «POTI-POTI»
En aquest apartat hi caben candidatures de tota mena i color. Des de la que reivindica la lliure compravenda de la marihuana, com ara els de Representació Cannàbica Navarra (RCN), fins als que se situen en un altre extrem i basen el seu programa en una persecució implacable dels fumadors, com ara el Partit dels No Fumadors (PNF). Entremig n'hi ha que són partidaris de castigar els polítics votant en blanc (Ciutadans en Blanc), els qui lluiten per abolir «la fiesta nacional» (Partit Antitaurí Contra el Maltractament Animal), els qui centren el seu programa en la defensa dels pensionistes (Partit dels Pensionistes en Acció) o els qui tenen com a principal objectiu polític informatitzar les eleccions (Assemblea de Votació Electrònica).