Fa poques setmanes varen entrar en servei els primers set quilòmetres i mig del desdoblament de l'N-II a les nostres comarques. Les obres havien estat adjudicades pel cèlebre ministre Álvarez Cascos. El ritme d'execució ha estat desesperadament lent, i més tenint en compte que era un tram recte amb una orografia ben plana i sense túnels ni viaductes de cap mena.

En aquest mateix període, a un ritme de construcció de 60 quilòmetres per any, l'autovia de la Plata avançava frenèticament entre Extremadura i Castella i Lleó. Quan una mateixa administració tracta de manera tan diferent un territori i un altre, és que hi ha una qüestió de prioritats. I Girona evidentment no gaudeix de cap mena d'atenció preferent per part de l'executiu de Zapatero.

Ara per ara, no sembla pas que hi hagi cap intenció d'accelerar la conversió de la nacional en autopista. De fet de Girona cap al nord el més calent és a l'aigüera.

A l'altra ruta gironina de competència estatal, l'eix pirinenc, les coses tampoc no avancen. Ha entrat en servei el tram de Besalú i ni cap a marina ni cap a muntanya tenim una sola obra en curs ni cap a punt de ser començada. El túnel de Toses, la variant de Ribes, el pas de Figueres o el trajecte entre aquesta ciutat i Llançà continuen en llista d'espera...

Sortosament, no totes les carreteres gironines són competència de l'Estat. Quin és el panorama de l'actuació del govern de la Generalitat? Al costat de bones notícies, com ara l'entrada en servei de l'autovia Palamós-Palafrugell o l'adjudicació del desdoblament de l'eix transversal, n'hi ha de dolentes: la indefinició en variants tan importants com la de la Bisbal, Verges, Llambilles o les Preses, i sobretot la migradesa en el plantejament de diverses carreteres, on s'ha sacrificat la seguretat en pro d'un suposat –i fals– respecte ambiental. Els accessos al túnel de Bracons, la variant d'Olot, l'abandonament que fa el conseller Nadal del desdoblament total de l'anella de les Gavarres o la construcció d'una perillosíssima via de dos carrils entre Blanes i Lloret constitueixen greus despropòsits que fóra bo poder reconduir. Tinc el convenciment que aquestes decisions responen també a una qüestió de prioritats.

En tota l'etapa Pujol, la inversió de la Generalitat donava preferència a les comarques. Ara, els recursos econòmics es concentren molt més en l'entorn metropolità. I, és clar, això es nota en els ritmes de les obres i en l'ambició de les solucions. En carreteres, com en qualsevol altre àmbit de l'acció pública, el color polític no és neutral.