Uns nois negres comparteixen la lectura d'un diari gratuït en uns dels bancs públics de la Rambla del Raval. Els bancs del Raval són unes cadires individuals de ferro i fusta amb reposabraços posades una al costat de l'altra i ancorades a terra. No és qüestió de disseny ni per fer bonic. És per evitar que la gent s'hi estiri i hi dormi. (Els bancs de les parades d'autobús tenen una inclinació per fer que els qui vulguin dormir-hi caiguin rodolant a terra. El mobiliari urbà és sàdic). Darrere els nois negres que llegeixen el diari, un home s'ha estirat en un parterre i hi dorm. Més endarrere, uns operaris aixequen un hotel de cinc estrelles, que està molt avançat i tindrà una façana de vidre.

La portada del diari gratuït que els nois llegeixen parla dels detinguts dissabte al barri, acusats alguns de voler perpetrar un atac terrorista suïcida, i parla també de Valentino, sastre que es jubila, i de les dones més guapes del planeta. Com al barri. Alguns deuen parlar dels detinguts i uns altres ho deuen fer del preu de la carn o del preu de les prostitutes del carrer d'aquí al costat. Impossible, de totes maneres, escatir de què parla cadascú. Tothom calla davant els periodistes o fan veure que no els entenen. Els naturals del país que tenen comerços al carrer de l'Hospital –en minoria i recessió– fan l'orni: «Les detencions es van produir a la matinada. Jo dormia.» Al llit o en el parterre, tothom dorm o fa veure que dorm, al Raval. Llavors, què hi faig jo aquí? Podria entrar en un bar i reproduir les converses dels parroquians –les intel·ligibles– o podria transcriure les paraules d'aquesta senyora despentinada que surt d'un portal i es queixa de la mesquita del costat de casa seva, recursos segurs de les cròniques més clàssiques. Què en trauríem, vostès i jo? Res. Més interessants serien, potser, les paraules de l'imam de la mesquita en la qual un dels principals detinguts es veu que tenia certa ascendència, però l'imam no es vol deixar veure. Una colla de periodistes l'esperem a la porta de l'establiment religiós per si surt. Del portal –portal com de taller mecànic amb la porta mig tancada– surten a dos quarts de dues trenta o més persones acabant-se de calçar les sabates. Alguns, amb túnica, babutxes i barba, són la viva imatge de les persones que han de sortir d'una mesquita, aquí i a la Meca. Els altres són aquella mena d'homes que veus pel carrer dels quals mai diries que tinguin un moment per a l'oració, ni la catòlica ni la islàmica, ni un pensament per a la transcendència. M'envien a fer cròniques i sóc el primer de no entendre res. Algú entén res del que passa al Raval i la seva gent? Si amb prou feines comprenc els clients que entren al restaurant Casa Leopoldo del mateix carrer de la mesquita. El conseller Joan Saura, que ens podria il·luminar, tampoc no entén res i es confon i fa que estiguem més atents a les notícies sobre el Raval que vénen de Madrid que les que vénen de la Generalitat o l'Ajuntament. L'eficàcia del nostre govern.

Al tren, aquest matí, també molta gent llegia els diaris. Quan ha entrat al vagó un home de cara fosca amb barba i una motxilla, tothom ha callat i l'amic que m'estava explicant una cosa ha perdut el fil. Només els puc dir això.