Potser el cas més paradigmàtic, i que segons Corbacho ha marcat la «cultura» dels relleus a mig mandat del PSC, és l'alcaldia de Barcelona. La història dels mandats inacabats dels alcaldes barcelonins, que de fet s'ha repetit en els tres alcaldes democràtics, ja va començar amb el primer. Narcís Serra, el batlle barceloní des del 1979 fins al 1982, va ser cridat pel llavors president del govern estatal, Felipe González, per ocupar el Ministeri de Defensa quan tot just feia tres anys que havia estat escollit. El seu paper amb l'exèrcit en un moment delicat posterior al cop d'estat de Tejero el 1981 el va catapultar fins al govern estatal, del qual va arribar a ser vicepresident.

El relleu amb el seu primer tinent d'alcalde, Pasqual Maragall, es va produir el desembre del 1982. Tinent d'alcalde de Reforma Administrativa, Maragall al començament es va mostrar contrari a prendre la vara d'alcalde. En aquells moments, la seva intenció era traslladar-se a Madrid. Finalment, va acabar assumint l'alcaldia de la ciutat i es va presentar a les eleccions municipals successives, i en totes va revalidar l'alcaldia per als socialistes.

Durant els seus quasi quatre mandats, Barcelona va guanyar i va celebrar uns jocs olímpics, una de les fites més importants de la ciutat i de la carrera de Maragall, que va continuar en el càrrec fins que el 1995, i en contra de la voluntat del seu partit, va anunciar la seva renúncia. Va marxar a Roma i no va ser fins al 1999 que va tornar a presentar-se en unes eleccions. Aquesta vegada, però, com a president de la Generalitat, càrrec al qual va accedir el 2003.

El seu substitut en l'Ajuntament de Barcelona, la seva mà dreta, Joan Clos, va heretar la difícil Barcelona postolímpica, embrancada en un deute que no s'acabaria de pagar fins al cap de quinze anys. Amb certa fama de bon gestor guanyada des de la seu del districte de Ciutat Vella, quan es va sotmetre a les seves primeres eleccions, el 1999, Clos va aconseguir uns dels millors resultats dels socialistes a Barcelona: 20 regidors.

Dos mandats després, i amb el pes de la polèmica celebració del Fòrum de les Cultures sobre el càrrec, Clos començava a ser fortament qüestionat tant dins com fora del seu partit. Tot i negar rotundament en públic la voluntat d'una retirada abans de les eleccions, i d'insistir fins al final que volia tornar a les urnes, l'agost del 2006 Clos va saltar de l'alcaldia cridat pel president estatal, José Luis Rodríguez Zapatero, que el va fer ministre d'Indústria en substitució de José Montilla. El nomenament, una «escapada» segons l'oposició, dóna un respir als socialistes barcelonins, que havien vist com la intenció de vot havia caigut en picat. El successor, Jordi Hereu, es va sotmetre a les urnes només nou mesos després d'assumir el càrrec, i va recollir els pitjors resultats del PSC a la capital. Tot i així, sembla que el pas per l'alcaldia de Barcelona s'ha convertit en una inversió de futur: els tres alcaldes s'han acabat convertint en dos ministres i un president de la Generalitat.