Joan Margarit i Toni Sala —dos autors molt prolífics— són, també, dues referències de pes de la literatura catalana actual. El primer presenta una antologia de poemes dedicats a Barcelona; el segon, el relat d'un viatge en autoestop per la Catalunya real.

UN RETRAT MORAL.
Joan Margarit no para. Ara fa un any aterrava en el món anglosaxó gràcies a l'antologia de poemes seus Tugs in the Fog, traduïda per Anna Crowe (Bloodaxe Books). A començaments d'any, apareixia, també, Casa de Misericòrdia, el seu últim llibre de poemes independent.

Barcelona amor final és una antologia —per tant, conté poemes ja coneguts—, però, alhora, és més que això. Sis anys enrere, el poeta aplegava tots els seus versos d'amor en el volum Poesia amorosa completa 1980-2000; ara fa això mateix amb els dedicats a la seva ciutat (o una de les seves ciutats), però al mateix temps va més enllà. I hi va no només perquè el llibre és trilingüe (amb la versió castellana de l'autor i l'anglesa de la mateixa Anna Crowe). Hi va perquè aquest volum —que segueix una manera de fer més pròpia del món editorial anglosaxó que no pas del nostre— s'enriqueix amb tot de fotografies al·lusives i, sobretot, amb comentaris valuosíssims de l'autor sobre cada un dels escenaris representats. És, doncs, un llibre de memòries, encara. I voldria reivindicar-lo també com a això: com a llibre de memòries, com a col·lecció d'escenaris de la ciutat que mereixen un poema, sovint associat a una fotografia (de vegades, com és el cas de la de la noia del semàfor, feta a partir del poema).

Javier Cercas, el prologuista, diu que aquí dins hi ha «un retrat moral de la ciutat a través d'un autoretrat moral del poeta». I el poeta en qüestió afirma que el diàleg amb Barcelona és un diàleg amb ell mateix. Margarit estructura la seva antologia-llibre de memòries en vint capítols, seguint els espais descrits pels poemes. És una Barcelona que té molt més a veure amb el passat, amb la memòria de cinquanta anys ençà, que no pas amb l'actualitat (la ciutat, en paraules del poeta, de les «restes del somni»). És la Barcelona dels cafès (en queden pocs: el de l'Òpera, però segurament sense la tertúlia de caçadors que hi havia un cop per setmana, fa tants anys), la dels meublés (per cert, la Casita Blanca ja fa dies que ha passat a la memòria), la de les txeques (impagable l'anècdota que associa la foto d'una txeca amb una referència a l'art contemporani). La Rambla, l'estació de França, el barri de Gràcia, l'Eixample, Montjuïc són només alguns dels espais barcelonins que han merescut l'atenció del Margarit poeta. Alguns d'aquests espais (ara penso en el monument a Colom) no sols han merescut aquesta, sinó també la del Margarit arquitecte.

Per a mi, un dels grans atractius d'aquest llibre tan bell és, encara, el de l'explicació d'alguns dels pretextos de la poesia margaritiana. Diuen que malament rai si un poema l'has d'explicar gaire. Però la descripció d'alguns dels pretextos de la seva poesia (en la pàgina introductòria que deia a cada un dels capítols), té, per als seguidors de l'autor, un valor inestimable. Com a exemple: la seva vivència dels museus (i en concret del que hi havia al parc de la Ciutadella, el Museu d'Art Modern), prenent com a pretext l'escultura Els primers freds, de Miquel Blay —que donaria títol a la col·lecció dels seus poemes escrits entre els anys 1975 i 1995—. Aquesta descripció es barreja amb gràcia amb un relat autobiogràfic que sembla un feix d'apunts per a unes memòries que potser no escriurà mai (perquè la memòria del poeta està disseminada en la seva obra lírica completa). Referint-se a l'acadèmia Baixas, el pare de Joana escriu: «el dibuix buscava allò tan digne, / que roman en nosaltres, del passat».

El dibuix és net, perquè la de Joan Margarit és una poesia diàfana, de signe elegíac. Una netedat de línies que es referma en tants versos inoblidables sobre la pluja urbana: «borroses façanes s'aquarel·len / en aquests vidres amarats per l'aigua».

CATALUNYA, A DIT.