No va ser una roda de premsa convencional. La presentació del llibre Animals de rock & roll, d'Àngels Bronsoms, va reunir, a més de l'autora del llibre, els periodistes Àngel Cases, Carles Bosch i Bertha Yebra; l'arquitecte Juli Capella i la cineasta Rosa Verges, que han ajudat amb les seves opinions i records a configurar una visió bastant sincera del que va ser la dècada dels setanta a Catalunya en l'àmbit de la creació més alternativa i que va trobar en el rock l'aixopluc i l'element de cohesió.

L'arquitecte i dissenyador Juli Capella va refermar aquesta idea: «Als setanta, el que ens feia formar part d'un mateix àmbit encara que féssim coses molt diferents era el rock.» La qual cosa va ser ratificada per Àngel Cases, un dels més prolífics i plurimediàtics periodistes musicals de l'època. Als setanta va ser director de Vibraciones, la publicació musical que va donar categoria d'expressió d'alt nivell al rock, contra altres revistes com ara El Gran Musical, que prenia el nom a un programa musical de la SER que incidia molt més en el fenomen dels fans. Casas també va participar en la insòlita experiència de fer periodisme musical de rock a la televisió amb espais com ara Popgram i Musical express. «El rock es va convertir en una cosa important, jo mateix vaig estar durant molts anys fent una columna diària amb temes de música en un diari d'informació general», va explicar Casas, que també va ser guionista de la pel·lícula documental de Francesc Bellmunt Canet Rock, que recollia el primer dels festivals de rock a l'aire lliure que es van celebrar a Catalunya a partir del impacte que havia causat el festival de Woodstock, conegut a casa nostra gràcies al documental que se'n va fer dels Tres dies de pau i música. El hippisme encara cuejava a l'Estat espanyol quan a Europa nous corrents ja havien entrat, i fins i tot s'havien superat. S'entrava a l'era punk i es deixaven enrere els lluentons i les sabates de plataforma del glam, quan aquí, en una edició del Canet Rock, l'actuació de Blondie i Ultravox va fer adonar que ja s'havia acabat la recuperació dels temps perduts i que Catalunya i la seva cultura rockera ja podien sintonitzar amb l'actualitat rockera de la resta del món.

La tertúlia, més que roda de premsa, va posar en relleu que els setanta, com qualsevol altra dècada, no va ser químicament pura. Bertha Yebra, la intrèpida reportera de la revista Popular 1, va declarar que els setanta havien rebut una bona herència dels seixanta. Carles Bosch (el mateix que va ser nominat als Oscar per Balseros), al seu torn, va reconèixer que el seu esperit encaixava en els seixanta i els setanta, i en les declaracions recollides al llibre, Alaska (la de Pegamoides i Dinarama), diu que els vuitanta van començar als setanta.

Tots els presents van reconèixer el paper del promotor Gay Mercader com a responsable que l'Estat espanyol entrés en els circuits de les grans gires musicals. També es va destacar el paper fonamental de Víctor Jou, creador de la sala Zeleste.