«A la part més humida de Catalunya, el segrest de carboni en relació a la gestió dels boscos aniria sobretot relacionat amb la introducció d'arbres en indrets on no n'hi hagi (llocs recentment abandonats o llocs cremats). A la Catalunya més seca, en canvi, on el risc de desertificació és significatiu, caldria concentrar-se més en la protecció del sòl mitjançant l'ús d'esmenes orgàniques adequades i a través de la introducció de plantes herbàcies i arbustives», explica Jordi Romanyà, segons el qual «cal considerar que a Catalunya tenim ja una proporció forestal del territori de les més elevades d'Europa. En aquest context no sembla que la superfície forestal a Catalunya pugui augmentar gaire més. Per tant, la major capacitat de segrest de carboni la trobaríem en els boscos degradats, sobretot per incendis, i en terrenys agrícoles abandonats durant la segona meitat del segle XX.»

L'estudi quantifica la fixació de CO2 a la biomassa arbòria dels setze sistemes forestals més importants de l'Estat, que emmagatzemen més de 657 milions de tones de CO2, un 3,18% de la taxa anual d'acumulació, i detalla la quantitat de CO2 que absorbeixen els boscos catalans analitzats: els Pirineus i les serralades de la costa catalana d'una banda i el sistema ibèric meridional, que inclou una part dels ports, de l'altra. En aquests sistemes, diu Romanyà, «la pèrdua de carboni s'associa a la desforestació i rompuda de terres així com a la degradació dels ecosistemes associats, en bona part, a causa dels incendis forestals però també de la pavimentació del territori que a Europa s'està apropant ja al 10% del sòl i que a Catalunya, sobretot en zones litorals, és molt significativa».

INVENTARI ECOLÒGIC I FORESTAL CATALÀ
Segons dades de l'Inventari Ecològic i Forestal de Catalunya, el carboni acumulat en la biomassa de les diferents fraccions aèries i la producció aèria llenyosa total (PLAT) dels boscos catalans és d'1.239.800 tones anuals repartides de la següent manera: 351.300 a les comarques gironines, 313.000 a les de la Catalunya central, 258.700 a l'Alt Pirineu i l'Aran, 193.800 a l'àmbit metropolità, 53.500 al Camp de Tarragona, 35.900 a Ponent i 33.300 a les Terres de l'Ebre.

METÀ, ÒXID NITRÓS, HFCS I DERIVATS
«El CO2 és el més conegut i el més important per agafar el bou per les banyes, però hi ha altres gasos d'efecte hivernacle amb una incidència molt més devastadora sobre l'escalfament global i el canvi climàtic», recorda l'enginyer químic Javier Pérez-Ramírez, de l'Institut Català d'Investigació Química (ICIQ). El científic explica que el CO2 representa el 80% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle però que «el metà, que suposa el 10% de les emissions, és 21 cops més nociu que el diòxid de carboni» i que «l'òxid nitrós, que com els HFCs i derivats representa un 5% de les emissions, és 310 vegades més potent que el CO2».