dissabte, 10 de novembre de 2007
> Moltes muntanyes i pocs rius
«A Catalunya, només hi ha un riu: l'Ebre. La resta són pixaradetes. I des de la Renaixença, aquest únic riu va trigar cent anys a entrar en la literatura. No ho va fer fins al 1932 amb Terres de l'Ebre, de Sebastià Juan Arbó». No es pot dir més clar que com ahir ho va dir el director dels serveis territorials de Cultura de les Terres de l'Ebre, Xavier Vega, per expressar la frustració pel poc reflex que ha tingut el paisatge i el territori ebrencs en la literatura catalana, més centrada en el Pirineu o l'Empordà: «El mapa literari català vist des de Barcelona –va reblar un enginyós Vega– acaba al sud amb Reus i el seu modernisme. Després fa una caiguda cap a un Finisterre, on hi ha els monstres, que som nosaltres, i encara més avall el País Valencià, on hi ha les quimeres». Per aquesta raó, segons el responsable de Cultura de la Generalitat a l'Ebre, el territori entén com una «reparació moral» que s'hagi articulat un cànon literari, l'ebrenc, que ha incorporat el riu i el seu imaginari a la literatura. Cànon que avui explicarà el filòleg Pere Ignasi Poy, que està encapçalat per Artur Bladé Desumvila, Sebastià Juan Arbó i Jesús Moncada.
|
