«En la guerra: determinació; en la derrota: fermesa; en la victòria: generositat; en la pau: bona voluntat.» Winston Churchill. Per David Madí la política és una guerra democràtica que permet resoldre els conflictes sense batalles ni morts. El general Partton català ha escrit Democràcia a sang freda . I no fa presoners. O, com diu ell, malparla només dels seus adversaris. A continuació reproduïm alguns fragments del llibre publicat pel Grup 62 de la mà dreta d'Artur Mas.

DAVID MADÍ, QUICO HOMS, ORIOL PUJOL.
L'actual pinyol convergent té l'origen en l'activisme per catalanitzar els Jocs del 1992. «Quan la nit és bona, l'orquestra sona com els àngels i la cacofonia es converteix en un swing sublim, vaja, un dels millors de la política catalana.»

PUJALS ERA L'HEREU.
«En aquell moment, Mas no apuntava a la successió de Pujol. El nostre grup, que sí que havia entrat a CDC en clau successòria, si apostava per algú era per Joan Maria Pujals.»

L'ERROR DE DURAN.
«Si en aquell moment Duran hagués acceptat la fusió entre els dos partits, el seu camí cap a la candidatura a la presidència de la Generalitat hauria estat, molt probablement, imparable.»

PUJOL TAPA MAS AMB EL DISCURS DEL «TITES, TITES».
«Quan vaig veure el president Pujol llançat a la càrrega, vaig adonar-me immediatament que el vell actor havia pres el paper al debutant.»

LA IMATGE DE MAS.
«N'hi va haver un, gran professional per altra banda, que va arribar a la conclusió que tenia uns ullals punxeguts, i que això li donava imatge de vampir, com li havia passat a Mitterrand. Amb tota la bona fe, li va exposar a Mas que se'ls havia de llimar. Malgrat la seva personalitat pacient, l'assessor en qüestió no va sortir per la finestra de miracle.»

OFERTA A ERC.
«Dos anys abans d'acabar la legislatura dels anys 1999-2003, es va formalitzar davant d'ERC l'oferta d'un possible acord. La nostra oferta era un pacte a doble volta: en la segona meitat de la legislatura, ERC s'incorporava al govern; es plantejava la reforma de l'Estatut, els dos partits es comprometien a tirar-la endavant, i es repetia aquesta aliança després de les eleccions del 2003. Els republicans se la van espolsar de sobre en uns quants segons, quinze segons el seu líder».

PERE ESTEVE.
«L'operació Pere Esteve, i la plataforma que es va muntar amb el nom de Catalunya 2003, era una operació pactada secretament amb ERC i a benefici de les aspiracions electorals dels republicans, i sospito que molt probablement finançada pel PSC.»

MARAGALL-QUIXOT.
«Un dirigent del PSC, habitualment agut, va sentenciar sobre les maragallades, amb raó, que una minifaldilla en una jove fa gràcia, però en una dona de seixanta anys fa pena.»

CAROD-DORIAN GRAY.
«A banda d'un líder nefast pel nacionalisme, des del punt de vista personal, Carod ha usat recursos més propis de l'estil quinqui del PSC.»

ICETA.
«És de les persones més brillants de què disposa el PSC. M'atreviria a dir que de l'equip de Montilla, és l'únic que té condicions per jugar a primera divisió. Es diu que explicava un acudit, un cop Maragall ja era president, per tal d'alleugerir-se enmig de les crisis successives. Molt agitat entrava al despatx del president i li explicava que no havia pogut dormir la nit abans (...). Maragall, estranyat i sorprès, li preguntava ‘I per què no has pogut dormir Iceta?', i el portaveu responia: ‘Perquè he estat pensant tota l'estona en una pintada que se m'apareixia.' ‘Què hi deia?', preguntava Maragall, desvetllat. ‘Deia: Maragall, president! Iceta, culpable!'».

SAURA-CAPITÀ ENCIAM.
«En el fons, per ells, portar-nos a la fiscalia amiga que dirigia l'exmilitant del PSUC José María Mena no era sinó un succedani de la seva autèntica pulsió, que hauria estat tancar-nos a la txeca del carrer Sant Elies com feien els seus coreligionaris durant la Guerra Civil (...). Encara és hora que demanin perdó al poble de Catalunya per les barbaritats que es van perpetrar amb les seves sigles, amb gestes com la desaparició i l'assassinat de milers d'innocents pel fet de no combregar amb la seva eixelebrada revolució o fins i tot dels qui sí que hi creien, com fou el cas d'Andreu Nin.»

BENACH.
«Teníem un interlocutor secret a ERC, que ens continuava assegurant que la voluntat d'entesa dels republicans amb nosaltres era sincera (...). Pocs dies abans del desenllaç, aquest interlocutor, que ens enganyava, el vam fer, en un nou acte de formalitat de CiU, president del Parlament de Catalunya.»

MONTILLA-SANCHO PANZA.
«Els delegats del socialisme català en aquell congrés es van decantar majoritàriament per Bono, a excepció d'un petit grup liderat per Germà Bel i Carme Chacón que des del principi va apostar per Zapatero. Una vegada Zapatero va ser escollit nou secretari general del PSOE, Montilla va esbroncar Bel de valent com a instigador (...). Aquell petit detall diu molt sobre les autèntiques relacions de confiança entre els principals dirigents del socialisme català i espanyol.» «No se li coneix, en tota la seva trajectòria, cap idea brillant ni mitjanament interessant o original (...). Segurament el PSC de Montilla i els seus deu ser el darrer partit leninista de l'Europa Occidental.»

BOLAÑO.
«Un assistent a la capçalera em va explicar que qui va encendre els ànims dels manifestants contra els dirigents del PP va ser el llavors cap de premsa de José Montilla a la Diputació de Barcelona, l'amenaçador de periodistes Toni Bolaño.»

11-M.
«El llavors número dos del conseller en cap, Miquel Sellarès, es va posar en contacte amb mi. Sellarès, al mateix temps que un patriota indubtable, és un conspirador fantasiós dels que fan època. En missió oficial, em va demanar si era cert, i que els ho confirmés, perquè ERC se'n sentia exclosa, que s'havia convocat Jordi Pujol a La Zarzuela per consultar l'actitud de CiU davant d'una suspensió de les eleccions i un eventual cop d'Estat.»

L'ESTATUT.
«Montilla es va presentar al Parlament per trencar les negociacions. El llavors ministre va cridar el president de la Generalitat a capítol en un despatx. Però va topar amb un Maragall absolutament decidit a obtenir un pacte per a l'Estatut a qualsevol preu, fos com fos, i això implicava un acord amb CiU i Artur Mas. Maragall va buscar el suport de l'altra víctima de la situació, Carod-Rovira, amb qui l'unia la vella confiança d'haver inventat el tripartit. Van assolir l'acord d'aprovar l'Estatut, remodelar el govern la setmana següent i reincorporar Carod a allò que més anhelava, ser restablert al govern com a conseller en cap. És així com Maragall va resistir l'envestida del PSC liderada per Montilla, que es va veure abocat a resoldre un dilema dramàtic per als socialistes. Havia d'escollir entre un pacte molt profitós per a CiU i que esclataria a Madrid amb brutalitat per al PSOE, o assumir l'amenaça de Maragall de convocar immediatament eleccions anticipades sense ell com a candidat. Montilla es veia obligat a triar entre dos escenaris, dels quals no se sabia quin era pitjor. En aquesta conjuntura, qui va salvar l'Estatut va ser Pasqual Maragall. Però no tinc cap dubte que això, aquell mateix dia, va representar signar la sentència de mort política del PSC (...). El primer dilluns passat el divendres 30 de setembre, José Montilla anunciava que els socialistes catalans presentarien al Congrés del Diputats les esmenes al text.»

LA TROBADA MAS-ZAPATERO.
«Si hi ha hagut algun moment en què la federació d Convergència i Unió s'hagués pogut trencar, hauria estat aleshores.» «Els qui el van retallar van ser el PSOE i el PSC. Nosaltres vam arribar tan lluny com vam saber i vam poder (...). És evident que entre dos polítics que fan un pas d'aquestes característiques hi ha un pacte explícit i un d'implícit, que implicava que en les eleccions catalanes següents (...) es respectaria el paper de la llista més votada.»

ANTONI CASTELLS.
«Fins i tot va arribar a reunir els amics més íntims per revelar-los que ell seria el candidat socialista.»

«CONFIDENCIALCAT».
«Que tot plegat es fes en secret no vol dir, com s'ha especulat, que jo actués unilateralment, com és fàcil d'imaginar. Ho sabia Artur Mas i alguns més i, per descomptat, molt abans que el documental viés la llum pública, també n'era coneixedor Josep Antoni Duran i Lleida, que fins i tot opinava que el reportatge era poc sever, especialment amb Carod-Rovira.» «Hi havia un conjunt més ampli d'efectes especials que no van veure la llum.»

LA CAMPANYA DEL 2006.
«Ens havien fet arribar dos dossiers, anònimament, molt ben elaborats sobre el candidat socialista (...). Un explicava la suposada participació d'un jove Montilla en una perillosa facció del Partido del Trabajo de España (...) El segon, les possessions immobiliàries de la família.» «La tècnica del PSC consistia a intentar transformar el nostre lideratge en agressivitat i prepotència. Era una bona idea, però no va tenir eficàcia fins al dia del debat.»

«Aquella nit José Zaragoza va anar a fer l'última copa a l'Snooker. Allí, responent a les interpel·lacions sobre la política de pactes a seguir, desacomplexadament i amb un somriure d'orella a orella, desafiant el veredicte de les urnes, anava explicant a qui volia escoltar: «Hemos hecho presidente al mudito.»

«Puigcercós i Montilla havien pactat que si es podia reeditar el tripartit, l'home fort d'ERC al govern seria Puigcercós (...). La nostra oferta a ERC i al seu líder van ser clau perquè aquell pacte no es pogués consumar.»

«Havien faltat tres diputats (...). L'estil que havíem adoptat era el correcte. Malgrat tot, el disgust i la humanitat van fer que moltes tesis falses dels nostres adversaris fessin forat entre les nostres files.»