Un repàs a l'hemeroteca serveix per comprovar, amb l'avantatge que un cop conegudes les coses és més fàcil allò de jo ja ho deia, que els missatges de la campanya electoral van telegrafiar el que acabaria passant després. Per exemple, la pretesa equidistància d'ERC es veia trencada sovint pel major pes del discurs dels seus líders cap a l'eix esquerra-dreta que cap a l'eix nacional i, de fet, ara ja diuen que el pacte el marcava el congrés de Lleida, l'últim del partit, després del qual s'han fet dos tripartits. L'últim dia de campanya, per exemple, tant el PSC, com ERC i ICV es van emmirallar en el reelegit president Lula al Brasil. I el mateix José Montilla va dir que volia ser el president dels treballadors, fugint del debat identitari un cop autoproclamat tan catalanista com qualsevol. En canvi, Artur Mas va tancar la campanya a Ripoll, el bressol de Catalunya, parlant de la pàtria. Mas i David Madí tenien raó: era tripartit o CiU. I la campanya de refundació del catalanisme no es pot desvincular del cafè per a tothom catalanista que resta valor afegit a CiU davant dels rivals.

Però la campanya també va servir per preveure dos fets que encara marquen la legislatura. José Luis Rodríguez Zapatero va venir a fer campanya per Montilla, però en els seus discursos no hi havia una crítica a Mas, i va prometre lleialtat al president, fos qui fos. Ara Montilla ha admès que si fos per Zapatero ell no seria president. A La Moncloa es va escriure un full de ruta que consistia en el fet que Mas pactava la rebaixa de l'Estatut i el desenvoluparia com a president de la Generalitat. Però el líder de CiU ja va alertar del pecat original de la legislatura: hi haurà crisi política si no governa el més votat.