Un any després de les eleccions que van acabar portant el socialista José Montilla a la presidència de la Generalitat, l'escenari que es dibuixa és potser més complex del que es podia esperar després d'una convocatòria electoral que havia de servir per decidir quin govern desenvoluparia el nou marc d'autogovern i tornar la tranquil·litat a la política catalana després de la convulsió estatutària. Però un any s'ha demostrat encara poc per deixar un escenari més estable. I hi ha diversos factors que hi influeixen. L'Estatut està encara pendent de l'espasa de Dàmocles del Tribunal Constitucional i la sentència serà una de les claus de l'estabilitat de la legislatura. Sense oblidar que el desenvolupament mateix és feixuc i l'únic gran acord és sobre la disposició addicional tercera, que ha de servir, a còpia d'inversió de l'Estat, per resoldre el dèficit crònic d'infraestructures, que ha esclatat en el nou govern i ha generat un sentiment de dolça decadència en contrast amb el gran Madrid i d'allunyament dels ciutadans de la política. En aquest curs polític, a més, s'haurà de pactar el nou finançament de la Generalitat. És una paradoxa que després de fer un Estatut que havia de resoldre l'encaix de Catalunya a l'Estat, un partit que és al govern proposi un referèndum d'autodeterminació pel 2014 i hagin aparegut plataformes sobiranistes sota les pedres, perquè el sobiranisme creix, però també per la desorientació que no aixopluga el paraigua de Jordi Pujol.

En un altre estadi, el fet que les eleccions se celebressin un any abans del previst i que els partits decidissin no avançar els seus congressos ha generat un debat intern en tots ells i en funció de si han quedat al govern i a l'oposició, de més llarga durada del normal. Les eleccions de l'1 de novembre del 2006 les va guanyar CiU, amb 48 escons, però la suma dels escons dels partits d'esquerres (37 el PSC, 21 ERC i 12 ICV) va tornar a deixar Artur Mas a l'oposició, i aquest fet es continua arrossegant un any després.

CIU.
Quedar fora del govern per segona vegada malgrat haver guanyat sempre en escons ha generat a CiU un debat intern tant dins de CDC com amb UDC, amb qui s'ha estat a un pas de la ruptura. A CDC hi ha qui ho defensa obertament, com ara el corrent Desfederem-nos. I també ha aparegut la Plataforma per la Sobirania, partidària del pacte amb ERC i d'un referèndum d'autodeterminació. La reacció de Mas al fet de no tenir prou diputats perquè el tripartit no sumi majoria i de recuperar l'estat d'ànim del país ha estat el projecte de «refundació» del catalanisme, lligat amb el concepte de casa gran i que sobre la base del catalanisme com a motor de canvi, la nació per sobre de l'Estat, la regeneració democràtica i de canviar el paradigma clàssic segons el qual el catalanisme vol regenerar Espanya, espera aconseguir una majoria social en les eleccions del 2010 atraient sectors catalanistes de tots els partits en la seva última oportunitat per ser president.

PSC.
Els socialistes es troben la paradoxa de tenir més poder que mai i menys vots que mai. El PSC és una màquina de governar, però és conscient que ha de renovar el discurs i la imatge per atraure nous electors. I en això treballa amb vista a l'onzè congrés del partit, tant de manera interna com en paral·lel amb els catalanistes de Raimon Obiols i Nou Cicle, amb l'avantatge d'haver de remuntar la situació, però des del govern, on se supera millor que Pasqual Maragall hagi deixat fins i tot la militància del partit, la qual cosa ha desequilibrat aquella síntesi entre els líders territorials procedents de la immigració espanyola i la burgesia catalanista. L'altre repte que té és com mantenir els equilibris entre l'actuació independent i d'exigència en totes les administracions i en el fet que a totes governin ells mateixos.

ERC.
Esquerra no havia tingut mai tanta presència institucional, però el seu no a l'Estatut, que va deixar enterrada la via estatutària, i l'ànima activista dels seus militants, molts d'ells incòmodes amb les cotilles d'un govern de coalició i per fer president el líder d'un partit que no va guanyar les eleccions i que és un baró del PSOE, han obligat la direcció a maniobrar per refer la desorientació ideològica i mirar de desactivar els sectors crítics Reagrupament i Esquerra Independentista, a l'espera de com es resol la pugna oberta per Joan Puigcercós pel proper cap de cartell, mentre Josep-Lluís Carod-Rovira lidera el referèndum del 2014.

PP I CIUTADANS.
Aquest any el PP ha perdut el seu president, Josep Piqué, i s'han acabat imposant les tesis més espanyolistes de l'ala dura del carrer Gènova de Madrid amb Daniel Sirera com a escollit a l'espera del congrés. Aquest to més dur anul·la Ciutadans, que els contraris a Piqué van fer créixer fins a donar-li representació parlamentària, malgrat que l'invent era dels descontents amb el nacionalisme de Maragall. Ciutadans va néixer contra els partits i ja és un partit com els altres, amb les seves crisis internes.

ICV.
És l'únic partit al qual no es coneixen corrents interns, però el debat hi és ben viu, sobretot entorn de com fer compatible l'idealisme amb la realitat i evitar quedar a l'ombra del PSC com la veu de la consciència dels socialistes.
L'avançament electoral va deixar tan lluny els congressos dels partits que ha dilatat el debat intern en els diversos grups