La paciència ha arribat al límit, quan el descrèdit és molt més del suportable. Transports i subministraments no funcionen i Catalunya està, en aquest camp, a nivell tercermundista. Avui, sortir de casa és tota una aventura, un repte o una cursa d'obstacles, que saps quan comença però que ignores com i quan acabarà i, sobretot, sense poder garantir la integritat física i un final feliç. El desgavell és total i fins i tot la proverbial paciència de Job quedaria feta miques.

L'efecte dòmino és evident i no cal culpar de tot els actuals responsables, siguin polítics o gestors, ja que moltes desgràcies actuals no són altra cosa que les manques de programacions anteriors. Amb unes balances fiscals descompensades, el diner recaptat a Catalunya durant molts anys ha servit per assegurar manteniment i millores arreu de l'Estat però oblidant el necessari manteniment de les estructures del país. Ara, es paguen els errors de molts «oblits» de governs centrals de diversos signes polítics, però tots ells poc interessats en la cosa pública catalana. Buscar culpables no seria difícil i ben segur que en trobaríem en diversos despatxos de l'administració, acumulats en anys de poca sensibilitat vers les necessitats catalanes i fins en la pròpia gestió autonòmica, on les renúncies reivindicatives han estat constants. Les responsabilitats, doncs, són compartides. Però és l'actual govern el que ha d'afrontar aquells oblits que ara s'han convertit en calamitats. I tot en temes competencials del Ministeri de Foment, en el qual la ministra, Doña Magdalena Álvarez, no ha sabut afrontar la crisi. El govern de Madrid està entre l'espasa i la paret, obligat per la pròpia oposició a ajornar l'arribada de l'AVE a Barcelona, posant tots els ous en aquest cistell, i per la possible revolta d'una societat que és víctima en el seu dia a dia tot el trasbals d'un projecte mal programat. Al Congrés, Zapatero manté que vol tallar la cinta inaugural abans de finir l'any, encara que això signifiqui convertir les rodalies en un camp de batalla. D'altra banda, Doña Magdalena creu que tot va molt bé i no s'amoïna gairebé gens pel desgavell català, sense prendre decisions de cap mena, de tal manera que el govern de la Generalitat ha d'actuar subsidiàriament fins en aquelles qüestions en les quals no té competències.

Doña Magdalena ha aconseguit allò que no ha assolit l'oposició del Parlament: fer trontollar el govern tripartit i aconseguir la divisió dels socis en referència a l'apreciació de la capacitat del seu ministeri. Tot i la trucada telefònica de Montilla a Zapatero per demanar una ràpida i contundent actuació de Foment en el tema català, sembla que, a Madrid, prefereixen blindar a Doña Magdalena que fer comptes de com pagaran, electoralment i socialment, la fractura catalana. Magdalena Álvarez continuarà mantenint la cartera i Catalunya continuarà suportant el desgavell. Fins quan, Doña Magdalena?