«Són nens amb passats molt traumàtics i amb un demà col·lapsat, entre d'altres coses perquè l'administració no inverteix en el seu futur», assegura Maria Àngels Dumé, que juntament amb el seu marit, Toni Soler, acull des de fa més de quatre anys un nen que ara n'ha fet dotze. La fórmula de l'acolliment (hi ha diverses modalitats) ofereix una llar i un ambient familiar al menor en aquells casos en què els pares biològics no se'n poden fer càrrec. La falta de recursos econòmics, problemes mentals o de discapacitat o addicció a les drogues poden ser algunes de les raons de la situació de desemparament dels acollits. «La teoria de l'acolliment és molt maca, però la pràctica és molt diferent», assenyala Dumé. Soler ho precisa: «Et trobes amb molts problemes i la Generalitat, que té la pàtria potestat, no pren les mesures necessàries per assegurar el benestar i garantir el bon desenvolupament del menor.» Una realitat que Lluís Vallès, president de l'Associació de Famílies Acollidores de Barcelona (AFABAR), que agrupa exactament 60 famílies, retrata sense embuts.

Rosa Montiel i Jordi Galí, una altra parella d'acollidors de llarga durada com és el cas de Dumé i Soler, asseguren que la «incompetència» i la «desídia» de la secretaria d'Infància i Adolescència, que depèn de la conselleria d'Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya i que engloba els dos organismes que tramiten i gestionen l'acolliment (la DGAIA i l'ICAA), els ha portat molts problemes. «Els dos cops que ell (el menor acollit) ha hagut d'intervenir en processos judicials, l'advocat de la Generalitat, l'ens que té la seva tutela (els acollidors només tenen la guàrdia i custòdia), no s'hi ha presentat», explica Montiel. Aquesta forma d'actuar, expliquen, ha provocat incidents molt greus. Durant les visites supervisades, la mare biològica li ha donat al jove –té 17 anys i una disminució psíquica del 45%– metadona, altres tipus d'estupefaents i, fins i tot, li ha fet un forat a l'orella. Vallès assegura que, tot i que aquests capítols no són tan freqüents, tampoc són de caràcter anecdòtic i que «si no passen més coses és perquè Déu no ho vol».

SEGUIMENT ESCÀS
Dumé i Soler afirmen que amb el seguiment que es fa del nen no n'hi ha prou, «el veuen un cop cada sis mesos perquè estan obligats a fer dos informes cada any». L'acollidora diu que a causa de la falta d'assessorament per part de l'administració, es van veure obligats a peregrinar de psicòleg en psicòleg per trobar una teràpia que pal·liés les crisis d'angoixa i els problemes relacionals que tenia el jove. A més, tots dos coincideixen a assenyalar que el fet d'estar en «terra de ningú» i no conèixer el seu destí fa trontollar, encara més si és possible, la fràgil estabilitat emocional dels menors. Amb l'objectiu de posar fi a aquest patiment, el matrimoni defensa la imposició d'un termini màxim per permetre als pares biològics recuperar la tutela del nen amb l'ajut dels plans de millora de la Generalitat. «El que no pot ser és que els nens arribin als divuit anys i no sàpiguen quina és la seva llar», explica Vallès. Aquest és el cas que es viu a casa de Galí i Montiel, ja que l'acollit farà divuit anys d'aquí a uns dies.

Vallès, que també té dos nens en acolliment, sintetitza així els problemes i els punts negres del paper de l'administració. «El futur dels nens és incert i ells necessiten una proposta estable, no hi ha prou suport per part de l'Institut Català de l'Acolliment i l'Adopció (ICAA)», explica. A més a més, assegura que es necessita un seguiment amb menys caràcter de tràmit i més conscient i ajustat a cada cas, «hi ha molts informes però poques propostes de futur». Vallès sosté que el millor seria que la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA), que s'encarrega del seguiment de les famílies biològiques, i l'Institut Català de l'Acolliment i de l'Adopció (ICAA), que s'encarreguen de la família acollidora i de l'acollit, operessin de manera conjunta i un sol organisme portés el seguiment integral.

Maria Lluïsa Capdevila, la presidenta de l'Associació de Víctimes, Irregularitats, Benestar i Família, de recent creació i que representa un centenar de famílies de tot Catalunya, denuncia el mal funcionament d'aquest sistema organitzatiu que crea dos bàndols, insisteix en el sentiment d'abandonament dels acollidors i denuncia la falta de sensibilitat de l'administració. En els acolliments d'urgència i diagnòstic (aquesta modalitats preveu uns períodes més curts i afecta majoritàriament nadons), s'han donat casos en què «l'administració no ha trucat ni ha fet acte de presència en vuit setmanes i d'altres en què les famílies no han rebut ni una sola ajuda». Cada família acollidora cobra un mínim de 330 euros mensuals per menor tutelat.

EL GOVERN RESPON
Sílvia Casellas, directora de l'ICAA, assegura que «tot es pot millorar», però que el suport i l'orientació que reben els acollidors és correcte i que s'ha de tenir en compte que hi ha molts casos d'acollidors que posen dificultats en el seguiment, que l'administració no pot dedicar-se a recomanar psicòlegs i que els expedients econòmics serveixen per cobrir despeses extres. «Les irregularitats i els incidents esmentats són casos aïllats», assenyala. A més a més, Casellas diu que precisament la recent creació de la secretaria d'Infància i Adolescència té l'objectiu de coordinar la DGAIA i la ICAA. Tot i així, està prevista la creació d'una altra figura de família acollidora que comptaria amb un membre que estigués especialitzat professionalment en el món social. La nova llei d'infància, que hauria d'entrar al parlament l'any 2008, podria afectar els acolliments.