Pau i tranquil·litat. Molta serenor. Una calma i una quietud que es pot percebre en qualsevol racó. Si el silenci hagués de pensar en un indret per romandre durant tota l'eternitat, segurament escolliria el monestir de la Cartoixa de Santa Maria de Montalegre, a Tiana, en un paratge situat a pocs quilòmetres dels grans nuclis urbans de Barcelona. Ahir, però, el silenci va perdre la batalla en favor de la remor de veus d'aquells –només homes perquè les dones no tenen permesa l'entrada– que aprofiten el dia de sant Bru per visitar un recinte de clausura que únicament obre una vegada l'any.

L'ocasió paga la pena, perquè la jornada dedicada al fundador de l'orde religiós dels cartoixans permet veure, per uns minuts i amb ulls propis, una manera de viure radicalment diferent a la que estem acostumats, la de la dotzena de pares i germans que fan vida entre les parets de les cel·les de clausura i els espais comuns del claustre, de les capelles i de l'horta. De fet, a la Cartoixa, els monjos del claustre només surten de la cel·la tres vegades al dia per a la litúrgia, i els festius per a les activitats comunes. A la cel·la, una petita casa amb jardinet austera, però còmoda i acollidora, el monjo destina el seu temps a la pregària, a l'estudi teològic i espiritual i al treball manual.

Pares i germans conviuen al recinte religiós amb la mateixa vocació solitària i contemplativa. Les hores canòniques amb les seves pregàries corresponents, d'oracions simples, lliures i sense mètode, assenyalen la jornada, que comença a la mitjanit amb matines i acaba a les set de la tarda amb completes.

DEDICATS A DÉU
Els segons, els dies i els anys passen pels enclaustrats amb l'única finalitat de glorificar Déu i consagrar les seves vides a estimar-lo i contemplar-lo. Com el desert, el convent tianenc, una joia arquitectònica construïda al segle XV, facilita l'ambient retirat i de solitud que afavoreix l'ascetisme i la meditació. Una decisió que segueix la presa pel religiós Bru de Colònia, que el dia de sant Joan de 1084 va començar una vida eremítica al bell mig del massís de Chartreuse, un estil de vida que amb el temps es convertiria en una de les grans institucions de l'església. Pels volts de 1145, les monges del monestir francès de Prebayon adaptaren a la comunitat l'estil de vida cartoixà i van fer néixer la branca femenina de l'orde. Amb el pas dels anys, la comunitat cartoixana va anar creixent, i va escollir Catalunya, concretament els vessants del Montsant, per erigir el primer monestir de l'orde a la Península Ibèrica, el d'Escaladei.