El Parc Nacional Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és tan gran com Andorra. És a dir, és com si tot el país dels Pirineus fos un espai protegit. Són 40.000 hectàrees, entre les que tenen una protecció estricta i les de l'àrea perifèrica, on hi ha més de 200 estanys, la majoria dels quals, però, han estat transformats per l'aprofitament hidroelèctric, pics de més de 3.000 metres, boscos de coníferes, més de 200 espècies d'animals entre les quals destaquen el gall fer, l'àliga daurada, el trencalòs, l'isard, el cabirol i, encara que no és autòctona, la marmota. Ara, el seu element més característic és el que li dóna el nom: l'aigua. L'aigua és present arreu del parc i en el descens cap als rius que fan de frontera al parc, el Noguera Pallaresa i el Noguera Ribagorçana, formen una espècie de meandres, sobretot a la vall del riu Sant Nicolau i a la de l'Aiguamòg, que han valgut a tot el parc el seu nou, Aigüestortes. Aigua i pedra, doncs, en sintonia.
El parc nacional deu la seva condició, però, a Franco. El dictador havia visitat en nombroses ocasions la zona per inaugurar-hi embassaments i en va quedar encantat. Tant, que va fer construir un camí entre els estanys de Sant Maurici i Llong salvant el port del Portarró (2.433 metres) per poder gaudir de la zona… en jeep. L'any 1955 va convertir la zona en parc nacional. Es tractava només de poc més de 9.000 hectàrees enfront de les 40.000 actuals i, evidentment, hi era autoritzat l'aprofitament hidroelèctric, però era el primer pas del parc actual. En els 50 anys de vida, el parc ha tingut ben poques modificacions, i només en destaca que ha vist aparèixer una sèrie d'estacions d'esquí que l'envolten: Baqueira- Beret, al nord-est i Boí-Taüll, a l'oest, junt amb intents fallits com ara Llessuï o projectes futurs, com ara la vall Fosca –que inclou una zona considerada bàsica per a l'ampliació del parc pels tècnics del departament de Medi Ambient–, o la Tuca, a Vielha.
Tot i ser dels més antics de l'Estat, el parc natural d'Aigüestortes ha estat bandejat pel govern estatal. Aquest any 2007, per exemple, encara no s'ha signat el conveni amb el Ministeri de Medi Ambient. I el parc català s'ha hagut de conformar amb 1,9 milions de pressupost, una xifra ridícula si es compara, per exemple, amb el del parc de Collserola, que no és ni parc natural, 6,2 milions d'euros. Més dades: a Ordesa, un parc similar a Aigüestortes, hi ha 4 centres d'interpretació. A Aigüestortes, cap. A Doñana treballen 130 persones de manera fixa. A Aigüestortes, només 60 i moltes, només en la temporada d'estiu.
)
