divendres, 28 de setembre de 2007
> Una reflexió sobre els llocs de memòria rep el Rahola d'assaig
EVA VÀZQUEZ.
+ Albert Balcells creu en una història terapèutica. Foto: MANEL LLADÓ
|
Des de les estàtues eqüestres a les fosses comunes, des dels espais de celebració comunitària als mites de la identitat nacional: els llocs de memòria són diversos, canviants, problemàtics, sagrats, sagnants o banals, però tots ells defineixen un sistema de valors comú –per acord o per dissensió– on conflueixen sentiment i ciència, memòria i història. Albert Balcells, catedràtic d'història contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, fa a Llocs de memòria dels catalans, Premi Carles Rahola d'assaig, una primera aproximació a una de les qüestions més candents ara mateix entre els historiadors: la relació entre la percepció emotiva del passat, i en conseqüència la revaloració de les fonts orals en la recerca històrica, i la descripció objectiva, documental, dels esdeveniments. «Encara que no són la mateixa cosa, tampoc són cares oposades, perquè si la memòria crida al compromís i l'acció, la història, pel seu distanciament crític, pot tenir una funció terapèutica de les ferides de memòria», va dir aquest investigador veterà, Creu de Sant Jordi, vicepresident primer de l'Ateneu Barcelonès i membre de l'Institut d'Estudis Catalans. Una de les conclusions del seu treball, però, és que «només subsistirà la memòria del consens», objectiu difícil d'aconseguir a Catalunya, on «es commemoren guerres civils, en els monuments de les quals només se sent reconeguda una part de la població, o guerres fracassades, com la de 1714». Aquesta circumstància diferencia els llocs de memòria catalans dels d'altres països, on «els morts són elements aglutinants». En el seu assaig, però, Balcells no es concentra només en aquests monuments «problemàtics», en especial els del franquisme i els de les seves víctimes, «en què una memòria disputa amb l'altra per liquidar-la i suplantar-la», sinó que fa atenció també a paisatges mítics, com ara el Canigó, Poblet o Montserrat, a edificis de significació política com el Palau de la Generalitat, i a espais simbòlics com el Camp Nou. I, sense pertànyer a la categoria de monument, reflexiona així mateix sobre dos elements imprescindibles en tot lloc de memòria: la bandera i l'himne. En el seu estudi, no hi falta tampoc l'apunt crític, quan adverteix de la banalització dels espais commemoratius convertint-los en reclams turístics, dels quals, va dir, el principal exponent és «la tendència dels arquitectes a construir monuments, com ara la torre de Collserola, erigida en símbol de la Barcelona olímpica, o l'edifici Agbar, un gran emblema publicitari».
|
)
