La idea de Catalunya que sustenta l'acció del govern de Montilla no és res més que la visió de la societat catalana d'avui tal com és i que es basa en una paraula: pluralitat. Plural pels orígens de la gent, la diversitat ètnica, la varietat religiosa, l'heterogeneïtat social i la disparitat política. I com que pel President «cap acció col·lectiva, política o cívica és possible sense reconèixer aquesta diversitat», en mera lògica l'horitzó nacional que defensa no pot ser cap altre que el full de ruta que marca l'Estatut, no en va és fruit d'un gran pacte entre el 90% dels diputats del Parlament amb les Corts espanyoles. I Montilla aspira a una «convivència harmònica i justa» amb Espanya, sense dilemes «excloents».

Arran de les crítiques que l'acció de govern no és suficient per liderar el país, Montilla va marcar un «horitzó col·lectiu». El seu «somni català» és fer un país d'«homes i dones lliures, orgullós de les seves arrels i compromès amb el propi futur, que doni les mateixes oportunitats a tothom, vingui d'on vingui». Un diccionari que formarien les paraules llibertat, democràcia, treball, esforç, mèrit, justícia social, integració, orgull de les arrels i la identitat lingüística i cultural. Un país, en suma, que no és ni l'idealisme romàntic del passat ni la utopia d'un referèndum d'independència, com voldrien els seus socis d'ERC. I tot plegat, des de les institucions d'autogovern, però també, com el PSC, participant a les institucions espanyoles.

Montilla va admetre que potser cal superar falsos dilemes ideològics, però en canvi considera que el debat està entre l'opció conservadora i la progressista –que basa a assumir ser competitius en el món global– i fer caure dilemes entre Barcelona i Catalunya, Catalunya i Espanya i català i castellà. I davant dels qui creuen que Catalunya ha entrat en una etapa de predecadència, el President fa una crida a superar la Catalunya «acomplexada, de la queixa i del mal humor», a través de la «normalitat» política i l'acció de govern ordenada. La política ha mort, visca les polítiques, seria el lema, tot i que per Montilla no és cert que l'acció de govern (polítiques) no orienti (la política). L'altre principi és fi del conflicte amb l'Estat, o almenys més contingut mentre mani el PSOE, perquè quan parla del PP, el to no és el mateix. I la llei de la dependència de Rodríguez Zapatero la presenta com un èxit propi.

Però si Montilla va respondre CiU amb l'optimisme i la necessitat d'entrar «en una fase de llarga durada d'acumulació de forces» per tornar a ser punt de referència, no va concretar un mínim de contingut dels pactes nacionals i va silenciar qüestions incòmodes com ara la MAT, el Quart Cinturó i l'ordenació territorial, va passar de puntetes sobre aspectes com ara la futura gestió del Prat i el nou finançament i va reiterar anuncis com ara la supressió general de l'impost de successions. També és cert que no va presumir en excés de l'acord sobre infraestructures, com tampoc es va referir a les dificultats de desplegar l'Estatut i l'amenaça del Constitucional, més enllà de reiterar lleialtat mútua i fermesa, i un mètode pel desplegament: ambició nacional, prioritat pels preceptes que incrementin el benestar, eficàcia, rigor i lleialtat institucional.