Com a resposta a una pregunta que se li va plantejar sobre si considera més dura la crítica literària o la cinematogràfica, Paul Auster va comentar ahir en roda de premsa a Sant Sebastià que molts crítics són persones enfadades disposades a trobar els aspectes més negatius d'una obra. «Si només busquessis les coses dolentes de Shakespeare o Tolstoi, que en tenen, podries concloure que són mals escriptors», va exemplificar Auster sense recórrer a noms menors de la història de la literatura.

En tot cas, no sé si sóc de les persones enfadades –a vegades m'enfado, però no m'hi considero, com tampoc altres col·legues– que, com també va apuntar, som incapaces de relaxar-nos davant d'una pel·lícula per gaudir-la, però, sense voler trobar-hi només els aspectes negatius, va semblar-me que La vida interior de Martin Frost mostrava un cineasta força ingenu, i també deixava entreveure la seva primera pel·lícula en solitari, Lulú en el pont.

Resulta ingenu, si no propi d'una vella manera de fer cinema, que el record de l'estimada absent es reflecteixi amb imatges alentides en blanc i negre mentre sona una música romàntica. O també que, per ser poètic, mostri una fulla amb gotes de rosada. O que, per recordar que potser tot és producte de la imaginació de l'escriptor i la història narrada es correspon amb la que el personatge escriu, una màquina d'escriure –Auster encara és dels que escriuen a mà i ho passen a màquina– ocupi tota la imatge.

Presentada ahir a Sant Sebastià en secció oficial, però evidentment fora de concurs perquè Paul Auster és el president del jurat, La vida interior de Martin Frost té un guió concebut a partir d'un esqueix d'El llibre de les il·lusions, una novel·la de l'autor nord-americà protagonitzada per un escriptor que descobreix l'existència d'un cineasta desaparegut misteriosament, Hector Mann, que ha continuat rodant pel·lícules en l'anonimat.

Una d'aquestes és La vida interior de Martin Frost, de manera que Auster ha realitzat el film imaginari d'un personatge seu. Al principi, una veu narrativa en off presenta un escriptor (David Thelwis) que arriba a una casa de camp on hi ha fotos de la família Auster. Fins aquí, la dimensió real. La imaginària comença quan, en despertar-se, l'escriptor troba una dona a l'altre costat del llit. Una fantasia? La musa? La dona somiada?

Diu Paul Auster que els homes tendeixen a inventar-se les dones. Apareix l'amor –i l'escriptura– mentre la dona –Irene Jacob, per sempre més Verònica amb la seva doble vida– llegeix fragments del bisbe Berkeley relatius a la idea que la matèria no existeix, sinó que tot és esperit: una projecció de la ment? Una remarca sobre les intencions d'una història en què Auster ha tingut present la literatura romàntica –possiblement El retrat oval de Poe, en què, quan el pintor acaba la seva obra, mor la seva model– i també el mite d'Orfeu i Eurídice: si mira la dona, desapareix.

La vida interior de Martin Frost, en tot cas, és una pel·lícula encantadora al costat de la nova proposta perpetrada per Hans Weingartner, el director de Los edukadores, en què posava en relació els «nous» revolucionaris amb aquells que ho van ser als anys seixanta després d'integrar-se al «sistema».

En Free Rainer - Dein Fernseher lügt presenta un productor de concursos i xous televisius que, després que una noia vulgui matar-lo per haver provocat el suïcidi del seu avi amb una mentida televisivament propagada, experimenta una conversió que el du a combatre la teleporqueria manipulant els índexs d'audiència.

El discurs és obvi, però pot compartir-se: els continguts de la televisió fan tornar idiota. A partir d'aquí, però remarcant el discurs en tot moment, Weingartner es lliura a realitzar una pel·lícula cridanera, plena de seqüències al ritme d'una cançó rodades amb mala traça i un pobríssim sentit visual. Una pel·lícula formalment desastrosa que, amb el seu simplisme, acaba sent manipuladora.

No és que una vagi al cinema enfadada. El que passa és que, d'algunes pel·lícules, pot sortir-ne enfadada.