Vostè diu que l'objectiu és l'Estat català i Joan Carretero també. Perquè, doncs, l'enfrontament intern a Esquerra?

–«La diferència, i el seu error, és en l'anàlisi i el timing.»

–Per què és un error el plantejament de l'exconseller Carretero?

–«Perquè és una regressió a la infància de l'independentisme. És tornar a pensar que posant-se dalt d'un pedestal a cridar independència, fent marxes i recollint signatures ja ho tenim solucionat. I la gent et vota perquè li solucionis els problemes ara.»

–Llavors no cal canviar l'estratègia d'Esquerra com exigeix Reagrupament.cat?

–«Jo no dic que l'executiva d'Esquerra no hagi de fer uns certs retocs sobretot en política de comunicació. Però altra cosa no té cap sentit.»

–Què li sembla l'estratègia d'internacionalització del conflicte que propugna Carretero?

–«Això és de la dècada dels noranta. Jo també vaig estar en aquesta fase infantil. Esquerra es va definir com a independentista l'any 93, a més de mediambientalista i socialdemòcrata. I com qualsevol infant va tenir una etapa d'un primer creixement, que és la de Colom [exsecretari general d'ERC], en què es descriminalitza el concepte d'independència i es posa fi a la via violenta a Catalunya. I en aquells moments, a més, cada mes hi havia un Estat independent nou a Europa. Alguns vam creure que allò era traslladable a Occident i no ho era, perquè a l'Est d'Europa es posava en qüestió un règim i un sistema econòmic a l'hora. Ja vam experimentar llavors que calia una via més tranquil·la i social perquè per l'altra no arribàvem enlloc. Tornar enrere és un error. Necessitem la força dels vots i temps. Vam veure de seguida que el nostre model és el del Quebec o el d'Escòcia, però aquest no és un model independentista de via ràpida. Tenen democràcies molt estables però no són processos lineals. De vegades van a l'alça, com és el cas actual d'Escòcia, i altres cops van a la baixa, com passa ara al Quebec. Però són processos que s'estan produint en països que tenen més de cent anys de democràcia continuada i parlem de partits que tenen moltes dècades de trajectòria independentista. Nosaltres sortim totalment desfets d'una dictadura el 1977 i Esquerra Republicana té només catorze anys de trajectòria definits nítidament com a independentistes. L'independentisme adult ha de tenir clar que en moltes qüestions la responsabilitat és nostra, que primer hem de guanyar aquí amb la força dels vots, i que a fora no ens regalaran res.»

–El preocupa que es creï un altre partit?

– «No. Crec que a Catalunya no hi ha espai per a un altre partit independentista. No hi ha altra opció que reforçar Esquerra. Pot haver-hi alguna petita fracció situada a la dreta que agafaria vots a Convergència. Qui diu que la prioritat és la nació és que és de dretes. La nació i l'Estat estan al servei d'una causa que és la justícia social i els drets humans. Els catalans del 1714 no van morir defensant una Catalunya mítica, sinó els drets i les llibertats, perquè sabien que sota les lleis de Castella passarien a ser esclaus. No lluitaven per una llibertat mítica i genèrica sinó per coses concretes com ara poder gestionar els impostos propis o en contra del reclutament militar obligatori.»

–El president del Parlament, Ernest Benach, afirma que els líders d'Esquerra, Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós, haurien d'aparcar les seves discrepàncies. Hi està d'acord?

–«Seria extemporani per part meva donar lliçons o consells als dos principals líders del partit. Jo només demano serenitat. Tenim tres reptes al davant: la conferència nacional, el congrés i la gestió del govern i del nou discurs que correspon a aquesta etapa postestatutària. Per mi la prioritat és la batalla de les idees. I crec que en aquesta batalla no hi ha diferències. La direcció té el repte de trobar el discurs i la praxis que faci compatible tres eixos: governar constructivament; no perdre, ara més que mai, l'horitzó estratègic de la construcció d'un Estat propi, i la immersió en la societat civil per mobilitzar-se amb vista a l'assoliment d'objectius parcials. Sobre la resta, els militants tindran temps de decidir quin és el dream team per a cada moment. Esquerra n'ha vist passar molts i encara en veurà passar. Per sort. I a diferència d'altres partits, més anquilosats.»