Els problemes viscuts darrerament a Catalunya han provocat una gran decepció social. Hi està d'acord?

–«En les limitacions del país n'hi ha d'internes, i és bo dir-ho, fins i tot en aquells casos en què el problema té l'origen fora. Sóc molt crític amb aquesta visió depressiva que s'imposa en alguns sectors, amb una tendència a plorar i a veure només l'adversari exterior.»

–A l'oposició es diu que estem en un dels pitjors moments del país.

– Si alguna cosa positiva ha passat aquests darrers tres anys és que hem despertat del somni. Alguns il·lustres membres del catalanisme ho veuen com el pitjor moment, però aquest és un gran moment. El pitjor moment era quan somiàvem.»

–Què vol dir quan diu que Catalunya ha despertat del somni?

–«El somni era pensar-se que amb el model autonòmic pactat a la Transició i amb els 25 anys de lideratge del centredreta nacional el país aniria progressant d'una manera indefectible cap a quotes altes d'autogovern. Partint de dos principis que vistos ara amb perspectiva eren angelicals: primer, que la modernització de l'Estat espanyol a costa d'immensos sacrificis dels catalans faria que se'ns concedís més autogovern per a Catalunya. Principi fals que ha empeltat per desgràcia també alguns sectors independentistes. I segon, creure que el que amb Espanya no fos possible, ho seria amb Europa.»

–Per què diu que aquest discurs ha empeltat en sectors independentistes?

–«Perquè aquests sectors s'han pensat que l'independentisme era cosa del final del procés. És un altre mite que cau, basat en la creença que l'independentisme havia d'estar sempre a l'oposició mentre els tocava gestionar aquesta etapa als sociovergents, fins que Moisès mostrés la terra promesa perquè agaféssim el relleu. Doncs no.»

–Quins són els immensos sacrificis que ha hagut de fer Catalunya?

–«En les relacions entre Catalunya i Espanya s'ha parlat de victimisme i caldria parlar de sacrificialisme. A Catalunya se'ns ha demanat tot de sacrificis. En la primera transició se'ns demanava que sacrifiquéssim les nostres reivindicacions per garantir l'estabilitat democràtica de l'Estat. I durant molts anys se'ns ha demanat que acceptéssim el dèficit fiscal per solidaritat amb la resta de l'Estat. I les classes polítiques d'aquí sempre han dit endavant.»

–I aquesta situació és la responsable dels problemes què ha tingut Catalunya darrerament?

–«El manteniment de la dependència de Madrid, barrejat amb l'acumulació de mala inversió a Catalunya, i amb el creixement en pocs anys d'un milió i mig d'habitants com a detonant, ha portat el sistema a esclatar. Tenim gairebé els mateixos trens de fa quinze anys, amb mínima inversió. El sistema aeroportuari, és l'únic d'Europa de gestió radial. I en les elèctriques hi ha hagut privatització sense liberalització real i acompanyada d'una gran centralització. Coincidint, a més, amb un període en què aquestes empreses privatitzades, als anys 90, fan la reconquesta americana i inverteixen allà els diners que haurien d'haver invertit en manteniment aquí. I tothom va callar, excepte algun partit que en aquell moment estàvem a l'oposició i pesàvem molt poc.»

–Ara Zapatero ha promès que Catalunya serà capdavantera en modernitat.

–«Al senyor Zapatero una part important de la societat catalana ara ja li ha vist el llautó. És un encantador de serps. Però els números són els que són. Els efectes de rebre durant 30 anys el 10% de la inversió pública de l'Estat no se solucionen amb quatre cops a l'esquena i enviant el senyor Morlán a dirigir les obres, que és el que haurien d'haver fet des del primer moment.»

–Com valora l'actuació de la ministra de Foment en tota la crisi?

–«Bastant impresentable. El que ha passat ja es veia a venir i no ha fet res.»

–I la del PP, que ha atiat l'enfrontament territorial per les inversions a Catalunya?

–«El PP i el PSOE representen un espectacle polític. Zapatero fa grans promeses a Catalunya, però són falses, només ho teatralitza. Ja va passar amb l'Estatut. I immediatament provoca la reacció de la caverna espanyolista que acusa Catalunya de rebre privilegis. Però tot és comèdia i mentre alguns fan de claca, qui rep de veritat és Catalunya.»

–Com ha viscut que li demanessin la dimissió per l'apagada?

–«Les meves responsabilitats estan perfectament exercides. Em vaig reunir amb les patronals i els gremis afectats 24 hores després de l'apagada, tot i no tenir-hi responsabilitats directes. Vam prendre decisions i la màquina de la meva conselleria no ha parat per fer allò a què ens vam comprometre, que era l'assessorament. A més d'impulsar, l'endemà de l'apagada, la idea de la mediació com a alternativa a la via judicial que després el president Montilla va imposar a les companyies elèctriques com a indemnitzacions als afectats.»

–No és contradictori que un polític d'esquerres com vostè aposti per la liberalització per combatre els problemes de sectors com l'elèctric?

– Si jo tingués Estat, no seria tan liberal. Com que no en tinc i em controla un Estat que és contrari als interessos de Catalunya, doncs prefereixo que actuï el mercat de veritat. Si les companyies expúbliques espanyoles estan perjudicant Catalunya amb un mercat captiu, doncs millor la liberalització total. Perquè les companyies internacionals que es puguin implantar en sectors infraestructurals com l'elèctric, l'aeroportuari, i també el ferroviari, com a mínim no tindran prejudicis contra Catalunya.»

–Va ser un error posar en marxa el procés per al nou Estatut?

–«El procés estatutari ha valgut la pena. Hem fet el test i ha sortit negatiu. Però això era molt important saber-ho. Ha quedat clar que en el marc constitucional espanyol no s'accepta un llistó com el del 30 de setembre.»

–Això és el que ara planteja Maragall.

–«Ha valgut la pena precisament perquè Maragall ha acabat fent una reflexió que un any enrere no feia, quan ens venia que tot era fantàstic. Maragall representa la gent que es definia com a federalistes autonomistes i ara encara es defineixen com a federalistes, però ja no són autonomistes. Però només acabem de descobrir que el rei va nu: ara l'hem de vestir. I això no s'improvisa. És un camí llarg i cal treballar molt. Només hi ha un 15% de la població que en els millors moments han votat ERC, l'únic partit que treballa per la independència. I fins que no hi hagi una majoria independentista és impensable una pugna amb l'Estat espanyol per plantejar-ne un de català.»

–Si arriba aquesta majoria estarem en condicions de guanyar la pugna a l'Estat espanyol?

–«No es podrà fer en condicions sinó garantim una qüestió bàsica: la cohesió social. I per a això es necessiten diners, per la qual cosa hem de fer la revolució de la societat i de l'economia del coneixement. Als segles XIX i XX va existir el catalanisme perquè Catalunya va ser l'única zona del Mediterrani que va fer una revolució industrial precoç. I després d'una brutal derrota política i militar. Ara, tenim l'obligació des del govern i des de l'empresariat de fer aquest pas.»

–I mentrestant?

–«Esquerra té una escassa confiança en les potencialitats de l'Estatut. Però la legalitat és la que és i l'hem d'esprémer al màxim. L'Estat és un procés de construcció. Si es té visió d'Estat des del govern i s'és eficient, fins i tot amb poc poder polític es poden construir institucions sòlides amb molta llibertat d'actuació. Prat de la Riba amb una simple mancomunitat de diputacions provincials va posar les bases institucionals de les quals encara estem vivint ara en alguns àmbits. Com per exemple l'Institut d'Estudis Catalans, que ara celebra el centenari, la primera escola del treball o la primera xarxa de carreteres de Catalunya, entre altres coses.»

–Quin paper hi té la societat civil?

–«La societat civil és un gran aliat quan es mobilitza amb programes de mínims i força els partits reticents a prendre posicions més valentes per defensar els interessos de Catalunya. Hi ha exemples recents com ara el pla hidrològic i els papers de Salamanca.»

–Aquesta mobilització no es va donar per defensar l'Estatut del 30 de setembre...

–«La societat civil catalana té punts de feblesa. O bé perquè és massa depenent del pressupost públic i per tant perd autonomia, o perquè en algun cas no hi ha hagut la renovació necessària. Però la situació actual no és comparable amb la de l'Estatut.. Allò era una batalla a tots nivells i molt complexa. Ara parlem d'objectius puntuals que són àmpliament sentits i patits i per tant molt més comprensibles per la gent. Però cal ser persistent i guanyar batalles, tema a tema, per recuperar l'autoestima.»

–I en l'àmbit polític, per què sembla impossible un front comú dels partits catalans a Madrid?

–«Pel sucursalisme. Existeix una debilitat crònica del sistema de partits polítics a Catalunya per la dependència, en algun cas política, de partits que allà no tenen ni grup parlamentari propi, i en altres casos econòmica. N'hi ha que només planten cara aquí, on ens hem de discutir i confrontar per governar el país, però és a Madrid on hauríem de tenir unitat en temes bàsics.»

–Planteja construir Estat des del govern. Però això era menys factible amb CiU? Per què trien el tripartit?

–«Perquè en el moment que el plantejament autonòmic és exactament igual en CiU que en el PSC calia triar considerant altres factors, com ara el programa social. Si un dels objectius en perspectiva nacional és la cohesió social, amb qui hi havia més possibilitats d'establir una escola, una sanitat, una política de barris, d'acció social, etcètera, inclusives és amb el tripartit. Continuar amb polítiques de centre dreta comportava un risc de fractura social i això també és un problema nacional.»