Per Andersewski, nascut a Varsòvia l'any 1969, Szymanovski és tan interessant com poc conegut. Per això el vindica. També perquè creu que Szymanovsky exigeix als seus intèrprets que el defensin. Això mateix explicaria en part el seu desconeixement: «La seva música és difícil d'interpretar. Una música com la de Bartok, posem per cas, no necessita una gran interpretació. Amb ella mateixa en fa prou. En canvi, si Szymanovski no s'interpreta bé, el resultat pot ser horrorós.» A parer d'Anderszewski, la dificultat té a veure amb el fet de trobar la tonalitat amagada en la música de Szymanovski: «Si ho aconsegueixes es fa clarivident, com la música de Mozart. Cal trobar-hi les línies amagades i així ressaltar la tonalitat amagada. Quan les trobes, es fan evidents. Sents una revelació. Però costa.»

A més de l'esmentat músic polonès, Anderszewski interpretarà avui a Torroella el Quintet per a piano i cordes, op. 44, de Schumann, juntament amb la formació Belcea Atring Quartet, que obrirà el concert amb el Quartet de cordes núm. 14, op. 105, de Dvorâk. En el seu primer concert, el pianista també va interpretar un altre tema del romàntic Robert Schumann, la Gran Humoreske. op. 20. «Sento Schumann com una descoberta relativament recent. No és que no el conegués, evidentment: des que tenia 14 o 15 anys. Però em feia por. És un compositor amb una gran complexitat emocional. Han hagut de passar els anys perquè m'atrevís a abordar-lo plenament.»

Quan se li pregunta per Chopin, un altre referent del romanticisme, Anderszewski argumenta que no estima tant el piano com el músic polonès. «És com si en la seva música hi sentís massa el piano», apunta. D'altra banda, també el considera un compositor molt difícil d'interpretar pel fet que en la seva música s'hi barreja el refinament francès amb la gran gestualitat eslava. Tot i que a la vegada l'admira, no ha inclòs Chopin en la tria de temes que, sentint-los pròxims a la seva voluntat expressiva, ha fet per als seus concerts a Torroella. Però tampoc no hi ha inclòs Mozart, del qual diu que, dirigint la interpretació de la seva música, seria amb qui millor se sentiria expressat. Qui ha triat per dues vegades és Beethoven, amb el qual tancarà dimarts vinent la seva participació com a solista convidat del festival interpretant el Concert núm 1. per a piano i orquestra. Això després d'haver demostrat en el primer concert a Torroella per què les seves intenses Variacions Diabelli s'han convertit en una referència. Tant, que s'ha dit que ho poden ser com les cèlebres Variacions Goldberg, de Glen Gould, un pianista del qual Anderszewski s'ha volgut, però, distanciar amb la consciència que la seva personalitat és tan immensa que podia haver-lo ofegat. Com en el cas de Gould, a Anderszewski li agrada gravar, però no de la manera obsessiva i, al final, exclusiva del genial pianista canadenc. Si defineix els enregistraments, en què ell mateix fa un muntatge a partir de les diferents interpretacions d'un tema, com un artifici del qual ha de sortir alguna cosa creïble, els concerts els equipara al destí: «S'ha de jugar amb el que no pots evitar, com ara que tinguis un mal dia.»

Anderszewski, en contrast amb part dels intèrprets actuals, també és un intèrpret de destacada personalitat, que no es repenja només en la tècnica, sinó que es concedeix una gran llibertat expressiva. Ho fan presents les seves Variacions Diabelli, plenes d'energia i de passió. Amb elles, ha marcat una diferència. Anderszewski reconeix que pràcticament no ha sentit altres versions perquè intenta protegir-se de l'excés d'informació (i per tant, de referències aclaparadores) que considera definidor del món actual: «L'ésser humà té una capacitat limitada de digestió. Hi ha una mena de bulímia d'informació.»

Potser per mantenir-se al marge d'aquest excés d'informació i també de la fressa (com a músic, estima el silenci) i el ritme frenètic de la vida moderna, Anderszewski passa temporades a Lisboa, una ciutat que li sembla fantasmal i on sent que el temps està suspès. A la vegada, però, les seves activitats com a intèrpret solista fan que la seva vida passi per París: «Una ciutat maca, però que em deixa indiferent. És massa neta. Però a París ho tinc més fàcil per viatjar.» On no pot tornar és a Polònia, el seu país, que li fa mal i del qual diu que li sembla vergonyós l'actual govern dels bessons Lech i Jaroslaw Kaczynski: «No puc parlar gaire extensament del que passa al meu país perquè no ho visc de prop, però el que veig de lluny m'esgarrifa.» En tot cas, afegeix que el seu país ha patit molt i que en el passat (com ara al principi i al final de la II Guerra Mundial, quan va ser ocupada pels soviètics) s'ha sentit abandonada i traïda per Occident. Potser això té a veure amb aquesta emergència del nacionalisme i de la dreta violenta representada pels Kaczynski i que, en qualsevol cas, considera molt inquietant.