No és debades que l'exposició del Museu d'Art, origen del projecte promogut per Toni Álvarez amb la complicitat de l'anterior director, Josep Manuel Rueda, qualifiqui Güell de «gran desconegut». De fet, fins que el mateix Álvarez no va muntar la mostra El llegat del Pop Art a Catalunya (2004), no coneixia gaire l'artista banyolí i la seva obra. Va ser aleshores, quan hi va entrar en contacte per demanar-li que li cedís la peça Negre ferit de bala per incloure-la en l'exposició, que Álvarez va descobrir la riquesa de l'obra de Güell i el projecte de fer una exposició va començar a prendre forma. És fàcil imaginar que la sensació de sorpresa, estupor i admiració per l'obra de Güell que aleshores va sentir Álvarez es traslladarà al públic que visiti les exposicions. Els que coneguin alguna peça de l'artista ho experimentaran per la insospitada extensió i varietat de l'obra –el comissari va dir ahir que un dels objectius és «posar fi a la llegenda urbana que no es conserva obra de Lluís Güell»–, que fins ara arriba a les 2.000 peces entre pintures, dibuixos, cartells, escultures, obra efímera o arquitectura interior, teatre, mobles, joies, i encara s'espera localitzar-ne més; els que coneguin poc o gens Güell o la seva obra no restaran indiferents davant obres com la sèrie Homenatge a Miguel Hernández, l'escultura Cap d'estopes, les pintures Franco ha mort o Rapte d'Europa, els dibuixos Sèrie de Montserrat, les obres que vinculen l'artista i el seu poble natal, Banyoles, i la dramàtica i corprenedora sèrie de retrats Meine Kranke (Els meus malalts), una tria d'entre vuitanta retrats dels pacients de la planta d'oncologia de l'hospital de Stuttgart on Lluís Güell va estar ingressat el 1986, per una greu malaltia. Aquest fet va marcar un punt d'inflexió en la carrera de l'artista. El desconeixement és atribuïble, en bona part, al tarannà del mateix artista, que va procurar mantenir-se lluny dels circuits comercials de l'art. L'única exposició que va fer va ser el 1975 a la galeria Sant Lluc d'Olot i el 1984 va muntar un estand propi a la fira ARCO de Madrid. Tot i això, havia aconseguit viure de l'art i comptava amb un cert reconeixement a l'estranger, mentre que a casa nostra era un total desconegut.

Tanmateix, Lluís Güell era un artista essencialment orgànic que, com explica el filòsof, crític d'art, fundador de Dau al Set i amic de l'artista, Arnau Puig, quan era jove «era una mena de xuclador en espiral i tot el que l'envoltava començava de seguida a girar frenèticament al seu entorn. Les coordinades per a un caràcter hi eren –diu Puig–: primer van ser d'inquietud estrictament plàstica; després van derivar cap a les que implicaven trasbals ideològic». Els referents de Güell, que va estudiar al seminari de Girona, eren catalans de soca-rel, com ho demostra en tota la seva obra. Com a artista orgànic que era incorporava a la seva obra allò de què podia disposar en l'entorn en què es trobava, pel que fa a referents i pel que fa als materials, aprofitant el gran domini que posseïa sobre aquests, fossin del tipus que fossin. I és així en cada etapa de la seva carrera, ja sigui aprofitant materials de rebuig, pintant amb restes de sang pròpia mentre era ingressat o amb el suc resultant de bullir carxofes.

A Güell li agradava dir que era un «autodidacte itinerant» i que havia rebutjat qualsevol tipus d'ensenyament acadèmic de l'art. Sobre la seva feina, explicava que ell era «un creador» i que, per a ell «crear era ordenar segons els cànons d'un mateix, passar pel garbell uns materials, els colors, els conceptes, els volums, en un determinat espai. Si és al cim d'un paper o d'una tela, en surt un dibuix o pintura; si en un volum, escultura o arquitectura; si en teatre, l'escenografia; sobre un actor, escultura vivent, i estirant la corda, un happening... Assajo una síntesi polifacètica», reblava en una entrevista. Tot seguit, hi afegia: «A vegades, en els meus treballs, tinc topades amb els arquitectes, ja que creuen que em fico massa en el seu terreny. Jo entenc que l'arquitectura autèntica és la creativa, no l'especulativa ni la necrofílica, que ens deixa el país ple de muralles de nínxols on hi enterren la gent, dreta i en vida. No, jo estimo l'arquitectura viva.»

Quan les línies mestres del projecte d'aquesta gran antologia van estar esbossades, el desembre de l'any 2005, Lluís Güell va traspassar, a Begur, vençut per la malaltia.