diumenge, 8 de juliol de 2007
> Contra la lleugeresa
Els escriptors esperen l'estiu per abordar llibres gruixuts i rellegir els «obligats»
EVA VÀZQUEZ.
Girona
Els pragmàtics diuen que el llegir fa perdre l'escriure; els bonhomiosos, en canvi, dirien amb Proust que potser no hi ha dies viscuts més plenament com els que s'han passat amb un llibre preferit, encara que s'hi hagi sacrificat alguna pàgina pròpia. Als escriptors gironins no els espanta la pèrdua i abracen amb alegria la lectura estival. Llibres gruixuts, alguns clàssics massa temps ajornats, poques novetats però escollides, i poca platja, que el paisatge distreu: millor al sofà de casa.
|
|
|
+ De dalt a baix, Miquel Pairolí, Antoni Puigverd, Vicenç Pagès i Núria Esponellà.
|
Contra el lloc comú que presenta la imatge dels professionals de la cultura com uns sibarites que mai es rebaixarien a compartir els plaers de la resta dels mortals, els escriptors gironins també esperen l'arribada de l'estiu per abordar les lectures desitjades. Solen ser llibres d'una certa extensió, com les memòries de Klaus Mann, Cambio de rumbo, que s'ha proposat llegir Miquel Pairolí, o la voluminosa La vida de Samuel Johnson, de James Boswell, que un més que optimista Josep M. Fonalleras confia que encara li deixarà temps d'endinsar-se en la relectura d'Incerta glòria, de Joan Sales, aprofitant que ara també podrà confrontar-la amb les Cartes a Màrius Torres. També té present l'autor de la novel·la en català més ambiciosa sobre la Guerra Civil Núria Esponellà, encara que ella prefereix llegir-la en la traducció francesa que Bernard Lesfarges n'ha fet per a Gallimard, Gloire Incertaine. A alguns no els falta agosarament, com a Vicenç Pagès, que declara la voluntat de llegir els dos toms de La il·lusió occitana, d'August Rafanell, perquè només per vacances un es pot permetre afrontar volums d'aquesta densitat i envergadura. «Hi ha llibres que són obligatoris, perquè t'hi porta la feina, i d'altres que són obligats, per una qüestió diguem que de civilització», diu Pagès a propòsit de L'adolescent, de Dostoievski, que forma part d'aquells títols importants que encara desconeix. També Maria Mercè Roca vol aprofitar els capvespres de l'estiu per descobrir François Mauriac a través de Thérèse Desqueyroux, en una vella edició que feliçment li ha arribat fa poc a les mans. Antoni Puigverd prefereix revisar els clàssics catalans, en especial Mercè Rodoreda i Mirall trencat, que va tornar a fer-se-li vivament present a través d'un ginjoler amenaçat per una implacable tala. No oblida, però, alguns altres clàssics civilitzadors, com la poesia de John Ashbery o la Mademoiselle de Maupin de Théophile Gautier, però sobretot està interessat en la relectura de Baltasar Porcel, ara que ha estat «tan justament homenatjat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes», i en la rèplica de la confessió del passat nazi de Günter Grass que plantejava l'historiador Joachim Fest a Yo no. El poeta i traductor Josep Domènech Ponsatí és un cas a part: com que viu en carn i esperit al planeta Brasil, llegirà la poesia de Carvalho i Duas praças, del jove narrador Ricardo Lísias. D'entre els autors catalans, només advoca per Carles Camps Mundó i el seu El contorn de l'ombra, que assegura que és el millor llibre que ha llegit els últims anys, i per Francesc Serés, que ha recollit les seves tres novel·les a De fems i de marbres. Javier Cercas prefereix avançar-se a la tardor i recomanar amb fervor la traducció prevista per a l'octubre a Quaderns Crema de Les bienveillantes (Els benvolents), de Jonathan Littell, una novel·la de més de 900 pàgines sobre un oficial nazi encarregat de l'extermini que «es llegeix fanàticament».
|
)
)
)
)
