Jordi Hereu li ha trobat el gust a això de ser proclamat alcalde. Fa nou mesos, quan Joan Clos li va entregar la vara d'alcalde i li va posar el faixí a la cintura, Jordi Hereu mirava amb un somriure nerviós cap al públic, feia tot l'efecte que encara s'estava recuperant de la sorpresa que li havien donat feia uns dies, i de tant en tant se li escapava el riure mirant aquells companys de gerències de districte i normatives municipals amb qui no feia pas gaire compartia reunions i brometes de despatx i que havien deixat la feina un moment per anar a veure com el proclamaven alcalde al Saló de Cent. Quan en aquella primera sessió va seure per fi al setial presidencial des d'on Jaume I escoltava els consells dels dignes pares de la ciutat medieval, Jordi Hereu va quedar encarxofat a la fusta, encongit al seient com si el pes de centenars d'anys d'història de Catalunya i el futur pròxim del socialisme barceloní li haguessin caigut de sobte sobre les esquenes.
Però ahir Jordi Hereu va passar sota els sostres gòtics del Salo de Cent més còmode i segur que l'altra vegada. I això que les coses li pinten més complicades que mai a ell i al socialisme barceloní. Durant els pròxims quatre anys haurà de suar la samarreta i treballar-se durament amb l'oposició fins a l'última inversió per refer un casal de barri. Però Hereu escoltava tranquil i distès des del setial presidencial com els portaveus dels altres grups li aconsellaven diàleg i s'hi oferien per al consens, va llegir el discurs sense saltar-se ni una coma del guió postelectoral i va creuar amb tota la corporació la plaça Sant Jaume per fer una copa de cava amb José Montilla amb el posat relaxat de qui pensa arreglar-ho tot a base de brindis i gestos, reunions de camarades i brometes de despatx. Xin xin. Trias, Fernández Díaz i Portabella van ajuntar amb ell les copes, però amb el somriure irònic dels qui creuen que el guió del mandat el faran ells i que per a Hereu la feina i les incomoditats tot just comencen dilluns.