Aquesta és una història d'editors tenaços i grafistes atrevits. És també la d'una classe popular que per primera vegada era tinguda en compte per al redreçament cívic del país i que es va llançar amb avidesa a debatre i a llegir. Per reconstruir-la, però, el dissenyador gràfic i col·leccionista Sergi Freixes ha hagut de destinar anys a una recerca gairebé arqueològica als prestatges polsosos de les llibreries de vell i a l'infern dels títols intocables de les biblioteques privades per recuperar els pocs vestigis d'aquella aventura editorial extraordinària que la dictadura de Franco va condemnar al foc, a la mutilació, a la vergonya i a la por. Amb bona part dels llibres de propaganda subversiva i revolucionària que ha recuperat d'aquells anys estranys, clandestinament efervescents, de la dictadura de Miguel Primo de Rivera i la Segona República, ha elaborat Libros prohibidos. La vanguardia editorial desde principios del siglo XX hasta la Guerra Civi (Viena Editorial), escrit en col·laboració amb Jordi Garriga, amb pròleg d'Enric Satué i més d'un centenar de reproduccions de les cobertes salvades d'aquells llibres que per primera vegada en la història de l'Estat espanyol posaven a l'abast de les classes populars, no només els principals títols de la literatura i el pensament europeus, sinó l'art d'avantguarda més innovador i radical.

Com molts relats d'audàcia, aquest té també uns orígens alliçonadors. El 1928, un any després de la instauració de la dictadura de Primo de Rivera, José Venegas, gerent del grup madrileny que editava la revista Post-guerra, un dels principals instruments de propagació de les idees revolucionàries i prosoviètiques, va haver de clausurar l'empresa per imposició dels implacables organismes censors. Amb ella, van desaparèixer també nombroses revistes i publicacions periòdiques que el nou govern considerava suspectes de transmetre propaganda poc convenient. Va ser llavors que Venegas, potser en una lectura atenta de l'ordre de tancament, va adonar-se que la repressió es restringia només als productes de menys de dues-centes pàgines, perquè les obres d'una entitat superior, segons el criteri del general, no requerien cap mena de vigilància en un país en fase d'alfabetització i de nivell adquisitiu precari. L'editor madrileny va llançar-se, doncs, a una aventura de resultats en aquell moment incerts traient al carrer Ediciones Oriente, un projecte clarament subversiu, afí a l'ideari comunista, que va publicar alguns dels títols fonamentals de la literatura i el pensament de l'est d'Europa a uns preus assequibles, amb uns grafismes i un disseny de portades del tot insòlits a l'època i, per descomptat, sempre de més de dues-centes pàgines. El projecte, nascut amb voluntat de resistència més que no pas d'empresa, va tenir un èxit tan rotund, que inesperadament es va convertir en un negoci i va donar lloc a un fenomen singular en l'edició espanyola: desenes de noves editorials, com ara Cenit, Hoy, Ulises o Fénix, algunes sorgides de l'escissió del grup fundador d'Oriente, i a Catalunya La Rambla de Catalunya, L'Ofrena, Bauzà, Mediterrània o Seix Barral, van adherir-se a una campanya de propagació de les teories dissidents i de l'art més trencador, a través del grafisme i la il·lustració, sense precedents al país i que l'adveniment de la República impulsaria fins a uns nivells de difusió i qualitat inigualables. En només cinc anys, de 1928 a 1933, el consum de llibres es va duplicar, i no només dels que transmetien les bases del pensament marxista, com ara El manifest comunista o El capital, traduïts ben aviat per Cenit, sinó també d'un ampli espectre temàtic que abraçava la sociologia, la higiene, els hàbits alimentaris, el feminisme i l'educació sexual, gènere en el qual són memorables els títols que el prolífic doctor Ángel Martín de Lucenay va lliurar a l'editorial Fénix. És en aquests anys vint i trenta que arriben al gran públic autors fins llavors inèdits de l'assaig europeu, com ara Ilja Ehrenburg, Rosa Luxemburg, Robert Boucard o Paul Louis, però també els principals novel·listes, com ara Stefan Zweig, John Dos Passos, Sinclair Lewis o Heinrich Mann, als quals se sumarien autors espanyols compromesos amb el progrés i la crítica social i política, entre els quals destaquen Gregorio Marañón, Rogelio H. de Ibarreta, Benigno Bejarano o Concha Espina.