Un seria un delfí massa evident, l'oficial, a l'altre se l'assenyala com l'alternativa, i un tercer del qui ningú parla pot ser el tapat decisiu. Josep Maria Pelegrí, Antoni Castellà i Ramon Espadaler podrien ser la terna per l'endemà de Josep Antoni Duran i Lleida, els aspirants a delfí en un relleu que a Unió tothom veu encara molt llunyà. Tots tres s'estan construint un lideratge, teixint suports i intentant no cremar-se, tapant-se. Són diputats al Parlament, tenen entre 36 i 43 anys, estan casats i tenen dos fills.

«MONARQUIA ABSOLUTA»
Si CDC és una «poliarquia» en què Mas ha de fer equilibris interns i pactar qualsevol moviment amb el pinyol i els dirigents de més pes, UDC és una «monarquia absoluta» i Duran i Lleida, el rei indiscutible. Fa 25 anys, el 1982, ja era el president d'Unió, càrrec que ha ocupat fins ara –excepte entre el 84 i el 87–. També té un nucli dur: són dirigents sense tant de poder com tenen Madí, Pujol o Homs a CDC, però que, en bona part, es mantenen al capdavant d'Unió des de fa més d'una dècada –ja sigui com a diputats al Parlament o al Congrés, senadors, càrrecs del govern o alliberats del partit–. En aquest estret cercle hi ha Josep Sànchez Llibre, Jordi Casas, Manuel J. Silva, Antoni Isaac, Salvador Sedó i Antoni Font –el cap de gabinet, sense projecció pública–. També Pelegrí, assenyalat per tots com el relleu natural, lògic, oficial, de Duran.

MÉS PODER, MÉS DESGAST
Castellà i Espadaler queden exclosos del nucli dur, i és Pelegrí qui té el poder i la confiança del líder: és el secretari general i per tant l'home que controla el dia a dia del partit –tot i que ho faci al dictat de Duran, «el gran germà» que tot ho controla, sigui a Madrid o a Dubai, explica un membre de la direcció–. Això permet a Pelegrí anar-se construint aliances al territori. Però també el crema molt: quan hi ha un foc intern és ell qui l'ha d'apagar i fer el cop de puny sobre la taula. A Unió, alguns dirigents adverteixen que Duran se n'aprofita, que l'utilitza de «titella», de «ximple útil» per estalviar-se el desgast. També que Duran «fa veure que el successor serà el número dos del partit» perquè així les baralles entre candidats se centrin a ocupar la secretaria general i ningú li qüestioni la presidència.

Pelegrí, nascut a Lleida el 1965, té en la portaveu Joana Ortega la seva fidel col·laboradora. Amb Duran, li va guanyar la partida de l'últim congrés, el 2004, al sector crític d'El Matí liderat per Vicenç Pedret, que va quedar-se amb un 22% de suport. Pelegrí té una boníssima xarxa de suports a Lleida, va arribar fins a conseller de Governació en el govern de Pujol i ara és portaveu adjunt de CiU al Parlament, per sota de Felip Puig.

LA FORÇA JOVE
La carta de presentació de Castellà a Duran va ser una declaració de guerra: en el congrés de 1996, quan era el número dos d'Unió de Joves, va forçar que es votessin les llistes de manera oberta, per saber quan suport tenia cada dirigent, i va amenaçar Duran de presentar una candidatura alternativa. Un cop d'estat a petita escala amb què Castellà va passar a ser el número u de les joventuts, des d'on va continuar fent una oposició moderada a Duran. Nascut a Barcelona el 1970, és el més jove dels tres candidats a delfí, però l'únic que no ha estat conseller dels governs de Pujol. Té el suport incondicional de la Unió de Joves. I això és dir els seus líders, Titón Laïlla i Pep Moliné. I suposa un tall generacional a Unió. Tot i tenir molt menys poder que Pelegrí, com a secretari d'organització del partit pot anar teixint suports a escala local i tenir càrrecs joves col·locats arreu. A més de diputat, és secretari segon de la mesa del Parlament. Es disputa amb Espadaler la força a Barcelona ciutat. A Castellà, per tot plegat, l'assenyalen com una clara alternativa al delfí oficial que imposaria Duran si pogués controlar la seva successió, com un candidat que podria plantar cara a Pelegrí. Però si es produís aquest enfrontament, Unió es dividís entre partidaris d'un i altre, i Pelegrí i Castellà quedessin vetats, una tercera via podria desencallar el relleu. I Espadaler juga a això, a ser-hi sense que es noti, a hibernar esperant que arribi l'hora, a estar en el taulell de joc, en el lloc just, en el moment adequat. És el delfí més tapat.

L'HEREU DEL RIGOLISME
Espadaler és l'hereu del rigolisme, la família que liderava Joan Rigol i que es manté més fidel al discurs original d'Unió, més plenament democratacristià, més moral. Duran, en canvi, ha fet un esforç per anar secularitzant el discurs del partit, per fer-lo transversal i més atractiu electoralment. Va ser ell, de fet, i no Montilla, el primer que va parlar del «catalanisme social», el 1998, quan encara aspirava a ser el relleu de Pujol i va iniciar una deriva separant-se una mica de les tesis més purament democratacristianes per guanyar-se l'acceptació de CDC. Núria de Gispert es pot considerar la primera hereva de Rigol. Tots dos van ser el conseller potent d'Unió en governs de Pujol i a tots dos Duran els va preveure la «jubilació daurada» de la presidència del Parlament –tot i que en el cas de De Gispert l'operació, per ara, ha fracassat.