La personalitat de Nicolau d'Olwer guanya amb el temps, ahir eren els epistolaris i avui són les reedicions d'obres i entre aquestes una de les més reeixides és la que fa referència als retrats de personatges, un diguem-ne gènere preciós per situar una època, Caliu. Records de mestres i amics. Nicolau, historiador, polític, periodista, patriota sempre, visqué un temps convuls però engrescador i el retratà amb allò d'immortal que té l'amistat. Catalunya perdé molt amb la flor i nata que s'exilià però els seus llibres ens acosten a la seva vida pública i obra política. Un resultat notable, com diu Rubió i Balaguer en el pròleg: «Sap el públic que se sent atret per les sempre renovades exposicions a la Virreina, que va iniciar amb un pla realista la incorporació d'aquell palau a la nostra vida civil?» Una exposició sobre ell en aquest indret ens faria conèixer tantes facetes de finesa i saber fer, d'obra sòlida i cosmopolita, tant de bo la sensibilitat barcelonina pugui ser sensible als seus millors homes quan pregoners madrilenys i dissenyadors de mars enllà són els emblemes ciutadans d'un consistori que sembla renegar dels pilars en una festa major (2006) desarrelada.

Caliu és literatura i història amb tradició i qualitat, escrit, diu a Ciutat de Mèxic el juny del 1957: «Per a mi ha estat un gran plaer –plaer agredolç, per què negar-ho?–aquest viatge de retorn [...] del temps passat.» Efectivament noms com ara Verdaguer, Fabra, Ferran de Sagarra, Rubió i Lluch, A. Plana, F. Clascar, Rafael Altamira, Joan Crexells, Manel Reventós i Joan Crexells amb el rerefons de Mallorca estimada apareixen en una dimensió esplèndida en una obra donada a conèixer a l'exili el 1948 i que mostra com Mèxic fou capital de la cultura catalana. Selecta la recuperà el 1973 i ara la tenim entre nosaltres com una peça més per «disfrutar», com es diu ara, de la seva lectura. Com diu Nicolau: «Si l'art no té pàtria, l'artista sí que en té, i el mateix pot dir-se de l'home d'estudi.» Lluís Nicolau d'Olwer amb Caliu ens acosta a la seva pàtria però també, i bàsic, a la cultura europea i universal en una aportació, com digueren els qui la recuperaren, «magistral» que, en sentit etimològic, compartim absolutament.

JOSEP M. FIGUERES és professor d'història del periodisme a la UAB