Que el món de la literatura fantàstica gaudeix de bona salut –malgrat el que diguin les males llengües– ho posen de manifest algunes publicacions recents que contribueixen a obrir un forat en l'anomenada «literatura seriosa o elegant» per a un gènere sovint considerat injustament –com la novel·la negra– de segona categoria. Si fa un parell d'anys Galaxia Gutemberg/Cercle de Lectors presentava una voluminosa antologia de narrativa catalana fantàstica i especulativa a càrrec de Víctor Martínez-Gil, ara és el torn de l'Editorial Columna, que acaba de publicar l'antologia Els millors contes de la literatura fantàstica, a cura del traductor i especialista en la matèria Joan Solé (la Bisbal del Penedès, 1970). El projecte es va engegar fa dos anys gràcies a l'impuls de l'antiga editora del segell, Oblit Baseiria, amb qui Solé va traduir al català el volum complet de contes d'Edgar Allan Poe. També ha traduït els assaigs filosòfics i literaris d'Oscar Wilde aplegats a L'ànima de l'home i textos d'estètica d'autors com ara Keats, Shelley, Coleridge i Wordsworth.

El volum Els millors contes de la literatura fantàstica aplega vint-i-un contes d'autors del XIX, un segle que va veure néixer aquest gènere com a reacció al positivisme en voga a l'època, sobretot a Anglaterra i a França. Les arrels, però, es remunten a l'antic Orient, quan la imaginació dels escriptors ja era procliu a plantejar situacions insòlites, extraordinàries i sobrenaturals. «Amb aquesta literatura, els escriptors intentaven fugir dels paràmetres habituals i plantejaven preguntes filosòfiques sobre el temps, l'existència, la mort i les relacions de causalitat», comenta l'antòleg.

Alguns dels contes recollits –la majoria són inèdits en català– pertanyen a autors «especialistes» del gènere, com ara Edgar Allan Poe, Maupassant, Ambrose Bierce i Robert Louis Stevenson. Però també aplega d'altres plomes que hi van fer incursions esporàdiques, com ara W.W. Jacobs, Dickens i Herman Melville (que no només va signar Moby Dick).

«El meu criteri a l'hora de seleccionar els textos, a banda del meu gust personal, ha estat oferir el ventall més ampli possible tant d'estils com de temes i cenyir-me a relats breus, renunciant a extrapolar fragments de novel·les.»

Solé proposa descobrir amb un altre prisma poetes clàssics com ara William Blake i Charles Baudelaire, de qui ha traduït respectivament els poemes en prosa Una fantasia memorable i El jugador generós. També dóna a conèixer un autor poc conegut com és Hector Hugh Munro Saki (1870-1916), un escriptor i periodista anglès nascut a Birmània, que va ser admirat per Borges i Graham Greene, entre altres autors. El seu conte Sredni Vashtar, sobre un noi que es vol venjar de la seva tutora mitjançant l'ajuda de la divinitat Sredni Vashtar, encapçala el volum. Guy de Maupassant, amb el clàssic L'Horla, Mérimée, H. G. Wells, M.R. James, Rudyard Kipling, Alphonse Daudet, Lefcadio Hearn, Lord Dunsany, O. Henry, Richard Middleton, Villiers de l'Isle-Adam i Leopoldo Alas Clarín completen la llista d'autors seleccionats. Tots ells s'han de llegir d'una manera «diferent» a la del segle XIX: «Avui la ciència continua sent predominant, però ja no és cega com llavors. El lector actual pot trobar en aquests contes una interrogació sobre qüestions que es donen per establertes, però que si les mires de prop potser no ho estan tant...»

El curador justifica el fet que no ha inclòs autors catalans per la falta de tradició de literatura fantàstica al país: «Al segle XX han sorgit més novel·listes, però al XIX, època en què centro la tria, són practicament inexistents.» El llibre inclou, a més d'una presentació i una bibliografia d'antologies de literatura fantàstica en altres llengües –en català no n'hi ha cap–, una pràctica nota dels noms inclosos.

Resistint-me al contacte lent d'un dit glaçat que em resseguia l'espinada, li vaig mostrar que aquell cos devia ser una il·lusió de la vista, i que hi havia constància que les xifres, originades en un defecte dels delicats nervis que serveixen les funcions dels ulls, havien amoïnat sovint diversos pacients, alguns dels quals havien pres consciència de la naturalesa de la seva aflicció i fins i tot l'havien demostrada sotmetent-se a experiments.

(Fragment d'El guardaagulles, de Charles Dickens.)