divendres, 5 de gener de 2007
> El memorialista incòmode
Carles Fontserè ha dedicat els últims anys a escriure una altra història a les seves memòries
EVA VÀZQUEZ.
+ A dalt, Fontserè (a la dreta), amb altres dibuixants republicans, i al costat, un dels seus cartells més cèlebres, realitzat per a la FAI. A sota, amb el seu amic Antoni Clavé (esquerra), a l'exili, i a la seva taula de dibuixant de còmics al París ocupat.
|
|
|
|
Tothom que hagi estat convidat alguna vegada al mas de can Tistà, a Porqueres, en recorda aquell estudi generós que no pertorbava cap mur, i l'agilitat inusitada amb què s'hi movia l'amfitrió, obrint capses, remenant papers, ensenyant un llibre d'aquí, una fotografia d'allà, grimpant temeràriament per una escala precària per abastar encara un altre document que el visitant, amb cortesia una mica poruga, insistia que no mereixia l'exposició a tan greu perill, contemplant les cames escardalenques, graons amunt, d'aquell volenterós barbut. Aquestes són les coses que deixen els que se'n van: els espais que van freqüentar, alguns gestos insignificants que cobren ara una viva densitat, el quadre naïf d'una ubèrrima Pompadour demanant tota coqueta pel Maître Boucher, un ull que llagrimeja obstinadament en la penombra de la llar, i un cartell, sobretot un, en què un camperol ardit, falç en mà, exhorta a la llibertat. La història, l'arxiu general, s'apodera d'altres imatges: la del cartellista republicà a Catalunya, la del dibuixant a París, la de l'escenògraf a Mèxic, la del fotògraf a Nova York, la del memorialista reclòs en un mas del Pla de l'Estany. Com que aquestes ja són imatges que es defensen soles, Carles Fontserè, que estimava l'ordre entre les coses i la sinceritat entre persones, s'havia consagrat els últims anys a contrastar-les, rebatre-les i fins contradir-les, en contra a vegades del seu propi prestigi, si aquesta fos una qualitat amb què hagués mercadejat mai. Ho va fer confessant en els tres volums de les seves memòries la participació en la crema d'esglésies els dies revolts que van precedir la Guerra Civil, o admetent haver viscut l'exili no com un drama, sinó com la més gran aventura de la seva vida, o parlant obertament de la freqüentació dels bordells a París, o criticant sense embuts els privilegis dels governants i intel·lectuals enfront dels expatriats anònims, o explicant amb exultació els detalls del seu treball al setmanari col·laboracionista La Gerbe durant l'ocupació nazi, o elogiant l'educació i la cultura dels alemanys en oposició a l'actitud del govern francès contra els «indesitjables espanyols», prenent a l'assalt, una vegada i una altra, la lliçó apresa per interposar-hi l'experiència viscuda, probablement més escandalosa que la difosa per la política oficial, però igual de verídica i, a la seva manera, també documentada. Conversant amb Carles Fontserè un s'exposava sovint als seus propis temors, a la incòmoda perspectiva d'admetre que els bons no sempre són tan bons ni els dolents, tan dolents, a haver de posar a la balança el pes de la pròpia ànima i descobrir-la estranya i indefensa, carregada amb els rocs d'algun enrunament. Per això parlar amb ell era sempre educatiu i excitant, tan propens com era al pensament irreverent i a l'anàlisi obliqua de tot allò que la història ja dóna per sabut i clausurat. S'hi podia estar d'acord o no –la seva pretensió no era pas formar adeptes–, però ningú que hagués passat pel seu racó d'estudi no denigrarà mai la familiaritat, l'amenitat, l'extraordinària dignitat d'aquell home tan acordat al seu paisatge, a l'olor d'herba i de tarda.
|
)
)
)
)
