La mort de Carles Fontserè produeix un sentiment contradictori. D'una banda, sembla el final d'una època de la qual era el darrer personatge singular. Fontserè representa molts homes i dones que no van establir cap mena de diferenciació entre el seu desig de llibertat en el cap creatiu i en l'àmbit social o personal.

Tot ell va ser com un foc material i espiritual que necessitava cremar tota mena de passions vitals. Així, la seva vida no només va ser llarga en anys, sinó també amb intensitat. Els seus cartells durant la Guerra Civil no només transmetien la intensitat del compromís amb la sinceritat democràtica i, sobretot, l'estimació a Catalunya, sinó que van representar la popularització de les avantguardes creatives de les primeres dècades del segle XX. D'això, ell en va fer comunicació oberta i directa. En aquest sentit, la seva desaparició, tot i posar fi a una generació irrepetible, tanca amb pany i forrellat una porta, però obre una finestra que deixa passar un llegat assumit per la creació contemporània. L'ampli ventall de disciplines que va practicar (fotografia, còmic, escenografia i direcció escènica) estableix un pont de complicitat amb la moderna creació.

Tot i la representativitat d'una generació forçada a l'exili (París, Mèxic i Nova York) sempre va ser crític amb el govern de la República pel suport diferent que van rebre les elits polítiques i culturals amb relació als ciutadans anònims que van haver de fugir del país. El seu esperit inconformista es va mantenir sempre i en tota situació. Certs afalagaments i obligacions socials l'enutjaven més que no pas l'honoraven.

De Fontserè en quedaran moltes coses, però sobresortirà, en un món fonamentat en la imatge, la potència dels seus cartells, com el del camperol que enlaira un dels seus braços amb la mà aferrada a una falç.