Ramon Calvet, un fotògraf barceloní especialitzat a retratar obres d'art i sobretot pintura antiga, va comprar aquest retrat d'Antonio Maria Esquivel (Sevilla, 1806-Madrid, 1857) en una sala de subhastes, on es venia com una obra anònima. «Em va agradar perquè estava magníficament ben pintat. Quan el vaig comprar ja tenia el pressentiment que pertanyia a Goya i un cop a casa, amb els focus, vaig poder comprovar que era inequívocament de Goya. Sí, he vist les grafies de les quals estem discutint: sota la patilla, dins de l'ull... Amb la llum adequada les pot veure qualsevol persona», va declarar Calvet.

El 15 de juny del 2003, les dues parts van signar un contracte, segons el qual els germans Font adquirien un 75% del quadre. Es va fer un primer pagament de 30.000 euros amb el compromís que, en el termini de vuit dies, es faria efectiva la quantitat restant (250.000 euros) sempre que Calvet presentés una sèrie d'informes que avalessin l'autenticitat del quadre. Els informes van ser elaborats per Juan Ignacio de la Vega Aguilar, pioner en l'estudi de les microfirmes i grafies que presumptament amaguen molts quadres de Goya –estudis que difon a través de la plana web www.goya2000.com–, i les tècniques pericials cal·lígrafes Imma Lidón i Francina Alsina. Tots tres van presentar ahir les conclusions dels seus estudis, avalats també per l'existència d'un projecte de l'Escola Universitària Politècnica de Mataró, que està desenvolupant un servei d'anàlisi i reconeixement de grafismes de Goya. Les dues tècniques, que van assegurar que no havien acceptat l'encàrrec de Calvet fins que no van haver estudiat moltes altres obres indubtables de Goya i d'haver analitzat l'evolució de la seva signatura al llarg de cinquanta anys, van mostrar amb la projecció de diversos quadres que «a Goya li agradava jugar i sorprendre l'espectador»: un retrat de la duquessa d'Alba en què aquesta assenyala amb un dit cap a la punta del seu peu, on hi ha escrit força clarament a la sorra «Solo Goya»; però també la coneguda Maja desnuda, que pel que sembla també amaga diverses signatures, una d'elles al melic. Tot i així, l'experta enviada pel Museu del Prado, la conservadora Manuela Mena, considera que no existeixen aquestes signatures i les considera, en general, «intents de frau», la qual cosa va indignar les tècniques pericials cal·lígrafes, que ho van considerar un atac a la seva professionalitat.

També hi ha discrepàncies entre les dues parts respecte a diversos detalls del quadre. De la Vega Aguilar afirma que Esquivel va rebre el 1827 aquest retrat seu pintat per Goya, com a regal de casament. Segons l'altra part, es tracta simplement d'una còpia anònima d'un autoretrat que Esquivel va pintar el 1847. Segons Calvet, això és impossible perquè al seu quadre Esquivel apareix molt més jove que a l'autoretrat. A més, el retratat porta en el quadre una condecoració, l'orde d'Isabel la Catòlica, que Esquivel va rebre per haver lluitat en la batalla de Trocadero, el 1823. Inicialment, semblava que la defensa dels germans Font basava part de la seva argumentació sobre la possible falsedat del quadre en el fet que la condecoració s'havia instituït després de la mort de Goya, però l'acusació va recordar que Fernando VII la va crear el 1815. El que va canviar, segons Mena, era el disseny de la condecoració.