diumenge, 10 de desembre de 2006
> La llegenda del bruel
El bitó, una au que ha quedat reduïda a no més de cinc exemplars a Catalunya, té una llegenda ben curiosa al seu voltant. Es diu que durant un mal any de l'edat mitjana, el comte de Castelló d'Empúries va voler repartir el blat entre tots els súbdits. Un dels homes més rics del comtat ho va voler infringir, va arreplegar el blat i, d'amagat, va sortir cap a Roses per endur-se'l. En passar pels estanys, el carro i els bous que l'estiraven es van començar a enfonsar, fins que van desaparèixer entre el fang. Des de llavors, la llegenda explica que es poden sentir els planys dels bous des dels estanys, que recorden l'avarícia de l'home. En realitat, aquest plany no és res més que el cant del mascle del bitó –el bruel–, que es pot sentir d'abril a juny als aiguamolls de l'Empordà, quan està en zel. Així el bitó vol marcar territori per protegir els seus nius. A més, aquesta és l'única manera que els experts tenen per poder determinar el nombre de mascles, i saber aproximadament quants exemplars n'hi ha. Actualment, a Catalunya només nidifiquen als aiguamolls, que va adquirir 42 hectàrees de terreny a l'estany de Palau de Baix amb l'únic objectiu de recuperar la seva població. Les dificultats per comptar els exemplars són degudes al seu hàbitat, ja que viu en canyissars de zones humides, és un ocell discret tot i el seu mig metre d'alçada i el seu color marronós clar el camufla perfectament entre les canyes.
|
