Una de les queixes més sonores que ha generat la reedició del govern tripartit –govern d'entesa, haurem d'aprendre a dir-ne en endavant– té a veure amb aquells que volien un pacte CiU-ERC, en nom del sobiranisme. Aquests dies, les protestes són al carrer, amb una intensitat similar o superior a la que ja es va manifestar en els primers moments immediatament posteriors al dia en què ERC va fer president Maragall. És del tot legítim manifestar-se o exercir la llibertat d'expressió per mètodes democràtics i no violents, tant si és a favor d'un fet polític com si és per mostrar-hi rebuig. Per tant, els partidaris d'un pacte CiU-ERC tenen tot el dret a fer escoltar la seva opinió i, també, a argumentar-la en nom del sobiranisme o d'un anomenat –potser mal anomenat– «front nacional». Dit això, crec que un pacte de govern CiU-ERC respondria a un sobiranisme mal entès, si s'analitza la situació amb sentit d'estat –amb sentit català d'estat–, més enllà dels interessos de partit.

El sentit d'estat, la construcció d'unes estructures d'estat, ens ha de portar a la normalitat, i no a viure permanentment en l'anormalitat. I la normalitat –en aquest cas, la normalitat parlamentària–, en els països democràtics implica una estructura bàsica bicèfala formada per dues grans alternatives: una de més a la dreta i una de més a l'esquerra, amb tots els matisos que es vulgui. Dues alternatives que s'han de sostenir sobre dues formacions polítiques, igualment nacionals –inequívocament nacionals– l'una que l'altra, i només separades per la dicotomia social anomenada –tot i que la denominació pugui començar a resultar obsoleta– de «dreta» i «esquerra». Aquesta democràcia suportada pel sistema de partits, a Catalunya ha de tenir com a protagonistes CiU i ERC, cadascun en el seu lloc, compartint alternança, de manera que si un està al govern, l'altre està a l'oposició, i viceversa. Aquesta seria la situació de normalitat a la qual hem de tendir, de sobiranisme real.

Unir CiU i ERC és renunciar aquesta vegada potser al govern però qui sap si, en pròximes legislatures, a l'oposició. Unir CiU i ERC és situar, aquesta vegada potser en l'oposició, però qui sap si en pròximes legislatures en el govern, el bloc anomenat –potser mal anomenat, perquè no són bones les simplificacions en l'àmbit complex de la política, tot i que poden servir per entendre's– dels «constitucionalistes»; és a dir, d'aquells que creuen que l'autonomia actual és un autogovern.

Òbviament, hi ha algunes disfuncions en aquest plantejament de sobiranisme real que ha portat ERC a reeditar un govern amb el PSC i ICV; la primera, que ERC no pot formar govern, sinó només formar-ne part. Però tampoc CiU podia formar-lo, sinó formar-ne. Caldrà polir aquestes anomalies que vénen de la inèrcia dels anys passats, passar de la mentalitat de resistència a la d'existència.