Una mica pinxo, com tu, expansiu i rialler, a Joan Puigcercós el trobem ahir al matí en un hotel d'estació amb una dotzena de dones. El candidat humà, perseverant i patriota ha llogat una sala de reunions sencera per tal d'explicar amb algunes dones de la llista d'Esquerra el programa de polítiques de dona i d'igualtat que defensarà el partit si participa en el pròxim govern.

De tots els candidats, Joan Puigcercós és l'únic amb qui vindria de gust sortir una nit de festa. Quan acaben les formalitats i les càmeres apaguen els focus, Puigcercós parla i fa broma amb els periodistes com si en lloc d'una moqueta d'hotel estigués trepitjant el terra enganxós d'un bar de moda. Ara parlem d'enquestes, ara de qui pactarà amb qui, ara de si val la pena canviar de local que aquest ja està molt vist. Ei, cambrer, aquí: el meu compte i el dels meus amics.

Puigcercós té un posat desvergonyit i simpàtic que segur que li va obrir algunes portes durant les seves aventures de diputat a Madrid. Que la política catalana hagi de passar per Madrid és dramàtic i molts estaríem contents si el pont aeri fos una mica més llarg i ens portés directament a Estrasburg o Brussel·les. Però s'ha de reconèixer que el pas pel Madrid de la Calle Fuencarral, de les cañas després de la feina i els copets a l'esquena del «Hombre, Juan, cómo andamos!?», pel Madrid de Chueca i de la festa nocturna al barri de Malasaña, tots aquests Madrid sembla que li han provat bé al candidat Puigcercós, a qui en canvi no imaginem avorrint-se a mitja tarda en tediosos passejos en bicicleta en alguna ciutat de províncies centreeuropea.

És simptomàtic: quan un polític català marxa a Europa desapareix enmig d'una densa i plàcida boira funcionarial, oblidat pels seus companys, perdut per sempre més en un laberint de disposicions addicionals, articulats, llibres blancs i altres irrealitats. En canvi, si l'envien a Madrid no se sap ben bé què passa allà que torna com una moto i els companys de partit han d'aguantar fort la cadira perquè els l'acabarà prenent. Maragall va badar. Mas i Carod aguanten. Per tal de mantenir aquest vigor sa en els nostres polítics, el primer que hauríem de fer els catalans a la Unió Europea és proposar que posin la capital a París o a Londres i l'eurocambra, al bell mig d'algun barri canalla.

Puigcercós també té aquest punt canalla que agrada a les dones. Almenys a algunes, com ara les del Congrés de Madrid, que el 2004 el van elegir el més atractiu de la cambra. Ara bé, les que ahir hi havia a l'hotel de l'estació de Sants presentant el programa d'Esquerra no són de les que es deixen impressionar fàcilment.

ERC ja no és el partit que Àngel Colom va omplir de noies amb mocador palestí al coll. Un parell d'exconselleres, una escriptora, arquitectes, professores d'universitat, economistes, que són les coses en què s'han transformat aquelles noies del mocador, donen avui a Esquerra una imatge sòlida i de govern que és el que Carod i Puigcercós intenten vendre en la campanya.

Aquesta és també la campanya del trepant tan masculí que llueix Puigcercós a les fotos de campanya. Ja veurem si el trepant i les broques són una eina eficaç per aturar les fuites de vots cap a altres llocs dins del complicat artefacte del doctor Franz de Copenhaguen en què s'ha transformat la política catalana.

Del compte de la vella hem passat al bricolatge electoral. El progrés és així.