Com si fos un casament, els socialistes de Lleida han penjat als arbres i als fanals del barri de Magraners uns cartells fets a mà perquè els assistents al convit trobin per ells mateixos el restaurant. «Acte PSC» i una fletxeta escrita amb retolador. Però no tot és tan innocent. Darrere de cada arbre, un Mosso d'Esquadra. Darrere de cada fanal, un individu amb americana i corbata i un auricular a l'orella. Avui ve en Zapatero.

El barri de Magraners és un barri d'aquells de cases aixecades durant uns quants diumenges amb les mans dels que hi anaven a viure, amb la urgència dels anys seixanta, allà als afores de Lleida enmig d'un secà emboirat i de camins que porten a un polígon industrial i a les vies mortes de l'estació de mercaderies. El circ electoral atreu fins a davant del pavelló del barri canalla en xandall i avis que avui han matinat per anar a plegar cargols a prop del riu. Al banc dels jubilats, el més llegit comenta als altres: «Diuen que vindrà en Zapatero.»

A mesura que avança el matí comença a arribar la parròquia socialista de les terres de Lleida. Dins del sector masculí hi ha dues tipologies: la tipologia de campió mundial de menjar calçots amb camisa de quadres desbotonada, ben abundant a Ponent, i el jove d'americana clara i camisa negra i amb un bon càrrec tècnic a l'Ajuntament. Entre les dones, ulleres fashion, texans i alguns cabells pintats de vermell. Els altaveus del camió de propaganda comencen a difondre la sintonia socialista, una cançoneta d'harmònica i guitarra que fa pensar en algun mossèn enrotllat de les colònies d'estiu i no tant en l'elecció de president que més farà pels catalans. Al cap de cinc minuts, però, la sintonia es fa tan reiterativa que el cap comença a imaginar coses a fer amb la guitarra i el mossèn enrotllat de les colònies d'estiu. Entrem al pavelló. Encara no ve, en Zapatero.

A l'entrada, revisió de bosses. Després, un clavell per a tothom i una bandereta vermella del PSC i una senyera a cada seient. Les col·loca un pakistanès molt esforçat. Els joves els posen en una mena de Mecano darrere el faristol perquè facin de decorat humà. Un home amb barba fa de director d'orquestra: els mou, els canvia de lloc, i finalment quan creu que tot és del seu gust fa una prova d'aplaudiments i aixecament de banderes. Vinga, nois, que avui ve en Zapatero.

Els paios de l'americana i l'auricular a l'orella estan per tot arreu i busquen amb nervi a si algú ha entrat amb una funda de violí. Per als periodistes desacreditats, DNI i inspecció ocular desconfiada. Als de l'americana i l'auricular els encanta: «Espere aquí. Ahora llamarán de Madrid y darán luz verde.» Quan vas a un acte d'algú com, posem per cas, el president Pasqual Maragall, la primera autoritat del país, tot es limita a un parell de Mossos al costat del cotxe oficial i a uns urbans tallant el trànsit a l'altra punta del carrer. En demostracions de poder, els espanyols en saben més. Que ho sàpiga tot Lleida: avui ve en Zapatero. Però en Zapatero no ve. Fa tard. L'home havia d'arribar en helicòpter des de l'aeroport de Reus, però la boira de Lleida ha desaconsellat el vol. Un cotxe negre amb vidres tintats deu estar travessant com una bala la carretera de les Borges entre camps d'olivers emboirats mentre Montilla surt per fi a l'escenari acompanyat de l'alcalde i el cap de llista de Lleida. Els teloners comencen a parlar, però a fora, sense fer cas dels discursos, hi ha una bona concentració de gent esperant. Però vindrà o no vindrà, en Zapatero? Al final tenen la seva recompensa. D'entre el matí emboirat, pel carrer sense asfaltar camí del pavelló, apareix un cotxe fosc escoltat per un motorista. La núvia sempre fa tard. La gent estira el coll. Es criden les criatures que volten. Els de l'auricular se'l premen fort a l'orella. S'obre la porta i baixa un individu amb un jersei granat i un somriure estirat. Ja és aquí, en Zapatero.