Ahir feia vint anys que Pasqual Maragall apareixia amb un xandall blanc en una pantalla gegant a Lausana, davant la silenciosa mirada de joves aristòcrates de vida desordenada, cosins de dictadors del tercer món, lords en hores baixes, empresaris foscos, alguna vella glòria esportiva i la resta de la il·lustre família olímpica, i els demanava una oportunitat per a Barcelona.

Entre la comitiva socialista destaca una llampant americana vermella. L'home que la porta, potser en Sala i Martín del Baix Llobregat, explica a Maragall la rehabilitació del barri Hores més tard Joan Antoni Samaranch pronunciava el nom de la ville de Barcelona i es posava en marxa una cadena d'esdeveniments que van portar Maragall a donar bots dalt d'una tarima davant les fonts de Montjuïc, a passejar el Cobi per la ciutat, al disseny, a la Vila Olímpica, als japonesos amb càmera, a les rondes amb palmeres, a la ciutat de l'èxit. La cadena va seguir després a l'exili murri cap a Roma, al partit implorant que torni, al govern a l'ombra i al Pacte del Tinell, a Perpinyà, a la corona d'espines de l'Estatut i a Rodríguez Zapatero fumant-se l'Estatut a La Moncloa. I ahir, en un dels seus últims actes com a President, l'ha portat a inaugurar una escola bressol de Sant Boi.

«Ens ho hem passat bé», diu el Molt Honorable al pati de l'escola mentre mira l'alcaldessa de Sant Boi, Montserrat Gibert, que també està a punt de plegar. «Ens ho hem passat bé, però hem de deixar pas a la gent jove amb idees noves», diu pensant qui sap si en el jove Montilla, que dobla a Gibert en temps a l'alcaldia.

Abans, Pasqual Maragall ha baixat del cotxe oficial capficat en alguna cosa. Només després de parlar amb uns quants nens comença a animar-se. «Jo tinc dos néts i ja vaig de bòlit», diu a una educadora envoltada d'infants. En una altra aula fa broma sobre les «lloques» protectores dels pollets. Agafa un nen. Un petó. Com si fos el nét.

La visita continua després al barri de Casablanca, un barri de pisos de totxo, reixes a les finestres, roba estesa i pintades. L'avinguda que hi porta travessa uns quants descampats i una torre elèctrica gegant per on deu passar prou electricitat com per alimentar la Fira d'Abril del Fòrum durant els pròxims cinquanta anys. A la porta del bar Coyote un grup d'homes amb cadenes brillants al coll i que fa anys que haurien d'haver deixat de portar samarretes ajustades saluden Maragall a crits. Uns jubilats fan ball al casal del barri en una sala amb les parets plenes de fotografies en blanc i negre de carrers amb plàtans del Sant Boi antic. Entre la comitiva socialista destaca un home amb una llampant americana vermella, potser en Xavier Sala i Martín del Baix Llobregat, que dóna explicacions tècniques sobre el pla de rehabilitació del barri.

Maragall s'atura en una plaça. Hi ha un grup de nens amb una pilota. El President ha recuperat el bon humor. La cap de protocol s'empassa la saliva. Avui patirem. Agafa la pilota i comença a fer xuts. La punteria no és el seu fort. Un càmera de TV3 rep una pilotada a la cara. Les relacions amb la premsa sempre són difícils. Alguns veïns surten al balcó. I Maragall no afluixa. De Lausana al Baix Llobregat, en el fons es tractava de passar-ho bé.

El president puja després al cotxe oficial. L'esperen els néts.