Tal com era previsible, a mesura que avança la cursa electoral els candidats dels dos partits majoritaris i la major part dels creadors d'opinió s'instal·len en un esquema simplificador: qui serà president, Mas o Montilla? Ben bé com si en comptes de ser les eleccions al Parlament de Catalunya es tractés d'unes presidencials a l'estil francès o americà. Montilla parla d'escollir entre el PSC i la coalició de dretes (CiU-PP) i Mas parla d'escollir entre CiU i el tripartit («la coalició de perdedors»). Per tal de fer versemblants aquests plantejaments, tots dos donen a entendre que poden i volen governar sols («com Zapatero», diuen). Doncs no. El futur govern de Catalunya no serà monocolor. Hi haurà un govern de coalició amb la participació, com a mínim, d'una de les dues formacions majoritàries de l'arc parlamentari català. I, lògicament, és altament probable que al final la presidència de la Generalitat recaigui en Montilla o Mas. Però no necessàriament en el candidat que encapçali la llista que tingui més diputats: sense majories parlamentàries sòlides no hi ha governs estables.
El procés electoral d'aquesta tardor eliminarà quatre interrogants: la composició del nou Parlament (i el nom del seu president com a segona autoritat del país); el nom del nou president de la Generalitat; quins pactes faran possibles quines coalicions de govern, i quines seran les polítiques del futur govern de Catalunya. El nom del futur president té una gran importància política i simbòlica. Cert. Però la solució dels altres tres interrogants té un pes tan o més important. I, des d'una perspectiva a més llarg termini, encara hi ha dues qüestions menys visibles, però de gran importància política: com influirà aquest procés electoral en la renovació ideològica i social del catalanisme i com evoluciona la relació de forces entre autonomisme i sobiranisme.
Hi ha, però, qui creu que el guió està tancat. I que, si la llista de CiU obté més escons que la del PSC, s'aplicarà amb fatal automatisme la darrera clàusula dels acords que suposadament van completar el pacte de l'Estatut segellat a la Moncloa: la sociovergència liderada per CiU com a fórmula de govern a Catalunya. La lògica seria la següent: la disminució dràstica dels plantejaments nacionals del nou Estatut combinada amb l'exclusió del sobiranisme del govern de Catalunya aplanaria el camí a una solució de la «qüestió basca» sense «preu polític». És a dir, limitant la negociació als presos i obviant qualsevol negociació política que recordi els plantejaments sobiranistes del pla Ibarretxe. El cert és que la sorprenent i reiterada negativa de Mas a considerar la possibilitat d'un pacte de govern amb ERC dóna alguna credibilitat a l'existència de l'esmentada clàusula. Afortunadament, en democràcia les urnes acaben tenint més pes que segons quins pactes de saló.
