Els desafortunats esdeveniments que es van produir el 2 d'octubre de l'any 2000 a la Universitat de Girona van continuar ahir el seu itinerari de despropòsits amb el judici als joves, l'única responsabilitat dels quals en aquella jornada va ser ocupar els càrrecs de representació estudiantil en els òrgans de la UdG.

Encara que tècnicament pugui considerar-se així, en realitat no s'estan jutjant uns fets concrets (la mobilització de protesta contra l'Estat, personificat circumstancialment aquell dia per la ministra gironina Anna Birulés), perquè aquell dia, tot i la tensió i les empentes, no va passar cap desgràcia, tot i que la desproporció de les actituds dels uns i els altres va portar les coses al límit, i els diferents actors van acabar donant la situació per tancada. Malgrat tot es va obrir un procés en el qual s'està jutjant, en definitiva, una actitud col·lectiva. L'actitud col·lectiva d'uns estudiants contraris a la política universitària del govern estatal, aleshores controlat pel Partit Popular. En un estat de dret, la justícia s'aplica a les persones individualment. Qualsevol altra cosa s'acosta més a un procés polític que no pas judicial.

La universitat ha estat tradicionalment un espai obert a la discussió i a la protesta, on s'han covat els principals moviments renovadors de la societat moderna. Això no ha de permetre, de cap manera, disculpar actituds violentes ni tolerar accions coercitives. Però aquell 2 d'octubre de l'any 2000 es va produir una situació en què la protesta estudiantil i la provocació oficial, com a mínim, van empatar en temeritat, i van tibar al màxim, sense cap necessitat, la corda de la tolerància mútua.

Els fets van acabar passant al record com un capítol lamentable de la curta història universitària gironina. I en el record continuarien si no fos que un procés judicial impartirà justícia i farà ressuscitar un conflicte inexistent, un problema resolt.