Alguna cosa misteriosa passava a l'entorn de Joan Clos des de fa uns mesos. En concret des del dia que Pasqual Maragall va trencar el govern tripartit i va fer passar Ferran Mascarell de l'Ajuntament a la conselleria de Cultura. Clos havia de cobrir el lloc deixat pel regidor que algun cop havia sonat com a successor seu i en comptes de complir estrictament el tràmit va fer canvis de fons al govern i, un cop enllestits, va mirar amb complaença el jove Jordi Hereu, el gran protagonista i triomfador de la crisi, al qual tothom va considerar llavors mateix hereu de nom i de fets. L'hereu de Clos.

DESAPAREGUT A L'AEROPORT
Es va donar entenent que Clos seria de totes maneres candidat de nou i que el delfí Hereu es foguejaria al seu costat durant uns anys per ser candidat i protagonitzar el relleu generacional no l'any que ve sinó a l'altra convocatòria.

El que passa és que continuaven succeint-se coses misterioses. La més gran va tenir lloc als moments posteriors a la vaga salvatge de l'aeroport del dia 28 de juliol passat. L'aeroport no està situat al terme urbà de Barcelona, sinó al del Prat, però porta com és lògic i normal i sap tothom el nom de la capital de Catalunya, la ciutat que Joan Clos governa. Tot i així, alguna mà va protegir en aquells moments amb gran eficàcia la figura de l'alcalde. Es van demanar responsabilitats de la catàstrofe aeroportuària a tres ministres, a dos o tres consellers de la Generalitat, al President en persona i al delegat del govern espanyol. De Joan Clos gairebé ningú no se'n va recordar ni li va dir res, i això que l'aeroport és aeroport de Barcelona i que ell tampoc no va anar a donar suport als passatgers arrossegats per terra ni els va oferir ni aigua ni entrepans ni somriures ni res.

Joan Rangel, el delegat del govern espanyol que tothom donava per successor de José Montilla al ministeri, va ser en aquell moment l'ase de tots els cops juntament amb el mateix José Montilla. I el mateix dia, que és el dia d'ahir, 29 d'agost, en què Joan Rangel compareixia al Parlament per explicar la seva actuació durant la vaga, Joan Clos era nomenat substitut de Montilla i ell, l'alcalde, acceptava el càrrec sense que la clenxa flonja dels seus flonjos cabells blancs s'hagués despentinat. Automàticament, Jordi Hereu es feia càrrec de l'herència. Recapitulem el Dramatis personae: Mascarell, a la Generalitat; puja Jordi Hereu a l'Ajuntament; Joan Clos, ministre; Joan Rangel, el sacrificat necessari i el factor de distracció; José Montilla, alliberat del ministeri i candidat amb les mans lliures a la Generalitat. Pasqual Maragall, a casa. Aquests socialistes del PSC ho fan tot molt bé, ho calculen tot amb molt temps i molta distància, però potser s'ho compliquen últimament massa. És necessària, tanta sofisticació?

Potser no és necessària però és l'embolcall brillant que serveix per vestir cossos opacs. L'accés de Joan Clos al Ministeri d'Indústria que José Montilla deixa vacant no és precisament un premi al fins ara alcalde de Barcelona per molt que ho pugui semblar o els protagonistes de la complexa maniobra ho vulguin fer creure.

ASSEGURAR L'ALCALDIA
Joan Clos era un alcalde qüestionat. Últimament semblava que podia passejar pels carrers de la seva ciutat amb la seguretat de trobar més simpaties entre els ciutadans que en altres èpoques del seu mandat, però la veritat és que els seus companys de partit estaven molt preocupats pels resultats que podia fer en una pròxima convocatòria municipal. L'Ajuntament de Barcelona és per al PSC la joia més preuada, i no és qüestió de fer experiments ni insistir a presentar-hi de candidat persones que poden donar un disgust el dia menys pensat.

Joan Clos i Matheu va néixer a Parets del Vallès el 29 de juny de 1949. Llicenciat en medicina en la primera promoció de la Universitat Autònoma de Barcelona, va exercir durant un temps d'anestesista fins que es va orientar a l'epidemiologia, la medicina comunitària i la gestió dels recursos sanitaris, especialització que va estudiar a la Universitat d'Edimburg.

L'any 1979 es va integrar al govern municipal de Barcelona com a director de Serveis Sanitaris. El 1983 es va presentar a les eleccions i va ser escollit regidor de l'Ajuntament de Barcelona per la llista del PSC. Pasqual Maragall, l'alcalde, li va encarregar l'àrea de Salut Pública. El 1991 va ser nomenat segon tinent d'alcalde amb responsabilitat directa sobre l'àmbit d'Organització, Economia i Hisenda. Es va convertir, doncs, en la mà dreta de Maragall.

És alcalde des del setembre de 1997, el moment en què Pasqual Maragall va partir peres amb el PSC i va fugir a Roma amb la seva dona. Després el PSC peregrinaria de genolls a Roma per suplicar a Maragall que tornés i es presentés de candidat a la presidència de la Generalitat. Més després, ara, el PSC prescindeix de Maragall en favor de José Montilla i Joan Clos es troba ocupant la cadira ministerial de l'exalcalde de Cornellà. Es miri com es miri, sofisticat.

EL FÒRUM I EL CIVISME
Però no avancem esdeveniments. Joan Clos és alcalde de Barcelona perquè Pasqual Maragall el tenim a Roma. Per començar es troba entre mans amb el Fòrum de les Cultures, una de les més sublims maragallades de la història d'aquest peculiar comportament humà. Mentre es munten els edificis que han d'acollir l'esdeveniment, corren les acusacions d'especulació. Després, l'esdeveniment és un fracàs de públic, d'interès i de gestió. Queda un espai molt gran que és bo per anar-hi amb bicicleta.

Ara: res com el civisme per a l'erosió de la imatge de Clos. Algú va descobrir un dia que la dissenyada, turística, ciutat de Barcelona era un niu de quisca i que molts dels seus ciutadans feien les miccions per les cantonades. El que va començar com una aparent manera d'omplir diaris en temporada baixa es va convertir en un clam ciutadà en favor de la polidesa urbana i humana. Es va fer un decret de civisme que havia de donar moltes satisfaccions però que va generar protestes de qui el va considerar excessiu. De totes maneres, Clos en va sortir prou bé del repte i el civisme juntament amb algunes ambicioses i ordenades operacions urbanístiques es poden comptabilitzar entre els seus encerts.

L'enfonsament del Carmel va ser un altre cop molt fort per a Joan Clos i el seu govern, tot i que la responsabilitat de l'obra que va causar la tragèdia era de la Generalitat.

MINISTRE SENSE INDÚSTRIA
Com Maragall, Clos no ha pogut governar mai en solitari. Ho ha hagut de fer amb el suport d'ERC i d'ICV, uns socis que no sempre li han estat lleials tot i que el tripartit municipal no hagi tingut mai els aires tragicòmics i el resultat fatal del tripartit que Maragall ha encapçalat amb les mateixes forces polítiques des de l'altra vorera de la plaça.

Joan Clos no és, com a persona, ni proper ni distant. La seva peculiar manera de parlar, composta de lapsus i de paraules que no existeixen, el podrien haver fet molt popular, però ni per aquí ha pogut traspassar la barrera d'una certa fredor en les relacions humanes.

La tradició socialista mana que la indústria governamental sempre ha d'estar en mans de catalans, Joan Clos és català i, per tant, res a dir. Ara: la tradició socialista viu molt del tòpic. Barcelona és ciutat de fires, de congressos, d'oci, de turisme. La indústria en el sentit clàssic, que és en el que ha pensat Zapatero, ha anat més aviat de baixa en els temps de Joan Clos. Però si el PSOE i Madrid diuen que les coses són i han d'anar d'una manera és que són i han d'anar d'aquesta manera i no dubten a emportar-se un alcalde perquè així sigui.