–Que pel PSC es presenti Montilla en comptes de Maragall li fa més fàcils o més difícils els objectius electorals?

–«Ni més fàcils ni més difícils. Simplement, diferents. Però no veig José Montilla en disposició de treure més bon resultat que Maragall, que va perdre les eleccions fa tres anys.»

–Sembla que ara vulgui fer bo Maragall davant de Montilla...

–«Maragall ha comès errors monumentals, i la prova d'això és que no repeteix com a candidat. Però com a mínim és una persona que podia sortir de les parets de l'habitació del partit per fer una política més de país. Això és el que vam intentar fer amb l'Estatut al Parlament, i va anar endavant. A Montilla el veig molt tancat entre les parets del partit socialista. És un home d'aparell. I no sé si això és la millor garantia per treballar pel país.»

–I per qui treballaria, doncs, Montilla si fos president?

–«La sospita que jo tinc és que treballarà més pel partit que pel país.»

–Seria bo per al país tenir un president nascut fora de Catalunya?

–«A Montilla no se l'ha de jutjar ni pel cognom ni pel lloc de naixement, sinó per les seves capacitats, com qualsevol.»

–Vostè el considera poc catalanista...

–«És que el catalanisme no és una condició, sinó un atribut. És una opció, no et fa millor ni pitjor.»

–Què s'ha de fer per ser un bon catalanista?

–«Ser catalanista vol dir defensar com a prioritat el teu país, que és Catalunya. Per sobre de qualsevol altra cosa. I quan dic país vull dir allò que el forma: el territori, les institucions, les persones...»

–I Montilla no té aquesta prioritat?

–«En moments clau, Montilla ha defensat més el partit socialista que no pas aquests principis. Però jo l'únic que reitero és que el catalanisme no és cap plus positiu ni negatiu. Es pot ser molt català i molt poc catalanista. Com ara Piqué. És català, però no és catalanista. I no hi ha diferència entre Piqué i Montilla en catalanisme.»

–El partit de Montilla ha pactat l'Estatut amb CiU i el de Piqué hi ha recorregut en contra al Constitucional. Alguna diferència hi deu haver.

–«Si parlem de les persones, cal dir que l'Estatut ha anat endavant malgrat Montilla.»

–Els socialistes l'acusen de donar lliçons de catalanisme tot i haver-hi arribat 15 anys tard.

–«Jo el que dic és que el fet que Montilla presumeixi tant de catalanista fa pujar una mica la mosca al nas. No deu ser que identifica una mancança clara per ser candidat a president de la Generalitat? En la negociació de l'Estatut, Montilla estava més pendent de defensar el PSOE que Catalunya. Això no ho pot fer, un catalanista.»

–ERC també dubta del seu compromís amb el país per haver acceptat un estatut retallat.

–«És opinable. Però el PP porta al Tribunal Constitucional l'Estatut, entre altres coses perquè hi diu que Catalunya és una nació. I això es va obtenir en la negociació de La Moncloa. Que jo sàpiga, els dirigents d'Esquerra no han aconseguit res de l'Estatut. Qui no obté res pot presumir de voler-ho tot, però no aporta res al país.»

–La foto amb Rodríguez Zapatero li ha donat rendiment electoral i polític?

–«Jo dono a la fotografia una importància molt relativa. Abans d'aquella última reunió n'havia tingut moltes altres i no hi ha ni una sola fotografia. Si hagués buscat la fotografia, en tindria un àlbum sencer, i només n'hi ha una. La conclusió a què vam arribar és que aquell pacte el fèiem entre el president Zapatero i CiU o no hi havia estatut. I, per tant, hauríem perdut dos anys a canvi de res i d'anar enrere en quedar-nos amb un estatut obsolet, superat per les circumstàncies, amb una ferida important entre Catalunya i Espanya i, a més, amb una frustració col·lectiva enorme. En un moment determinat, els socialistes espanyols i el president Zapatero consideren que la formació política que pot assumir la iniciativa i el lideratge és la primera força de Catalunya. Entre CiU i el president Maragall, van triar CiU.»

–Per què nega al govern la potestat de desplegar l'Estatut?

–«L'Estatut requereix, un cop aprovat, una negociació de tu a tu entre els governs català i espanyol per al desplegament i l'aplicació. I no pot ser que l'Estatut el desplegui un govern feble, provisional, amortitzat i en retirada. I prova d'això és que ha de convocar eleccions un any abans del que tocava. Això deixa Catalunya en una situació de feblesa total, i el que no es pot fer és voler maquillar en tres mesos allò que no s'ha aconseguit resoldre en tres anys. Tenim eleccions l'1 de novembre, i és lògic que una norma de màxim nivell com és l'Estatut el desplegui un govern legitimat amb tota la força que li hagin donat els ciutadans amb el vot. Per això es necessita a Catalunya un govern independent del PSOE.»

–CiU s'ha situat bé. Pot morir d'èxit?

–«No. No morirem d'èxit, perquè toquem de peus a terra i els que moren d'èxit són els que leviten, són superbs i prepotents. No podem permetre que s'instal·li en l'electorat de CiU una eufòria prematura. Entre altres coses, perquè, a més de guanyar, ho hem de fer amb prou claredat perquè el tripartit no pugui tornar a existir. I l'única garantia perquè no passi és que el tripartit no sumi la majoria absoluta.»

–Això és sumar molt...

–«Ja ho sé, però aquest és el repte de CiU.»

–Vostè apel·la al sistema parlamentari a l'hora de dir que CiU va guanyar les eleccions i ara fa exigències de sistema presidencialista.

–«Sí, però jo només demano que la gent ho pugui saber abans. El nostre no és un argument burocràtic, sinó de país i polític. No demano que diguin què faran amb els pactes, només demano que diguin si respectaran el guanyador; perquè si no ho pensen fer, i és legítim, jo podré dir amb tots els arguments a favor meu que és perquè volen tornar a fer el tripartit. I podré dir a un votant d'ERC que vagi molt amb compte perquè els dirigents d'Esquerra Republicana els colaran Montilla com a president encara que perdi les eleccions. I he de poder dir als votants socialistes que potser Montilla serà president gràcies als independentistes. Això la gent ho ha de saber, perquè si no se sent enganyada. I no podem fer un ús fraudulent de la democràcia.»

–Se'n refia, de l'equidistància d'ERC?

–«Gens ni mica, perquè cada vegada que Esquerra ha volgut ser equidistant ha acabat als braços del partit socialista.»

–Per què ara diuen que no pactaran amb el PP? No és gaire diferent el PP de Rajoy del d'Aznar, amb qui sí que van pactar?

–«No hi ha cap diferència entre el Partit Popular d'ara i el dels dos últims anys d'Aznar. Però vull recordar que en aquells dos anys ens vam enfrontar en temes tan importants com són una vaga general i la guerra de l'Iraq.»

–Sí que van donar suport al transvasament de l'Ebre.

–«Perquè no teníem cap més remei, amb un govern bestial amb majoria absoluta. Nosaltres vam fer de dic de contenció, però la nostra aposta era el Roine. Però tot això ja és història. Ara el PP s'ha significat pel fet de ser un partit que boicoteja l'avenç nacional i els projectes de Catalunya. I un partit nacionalista com el nostre no pot pactar-hi. Nosaltres diem què farem amb el vot, i d'altres, no.»

–Els socialistes diuen que a Europa qui demana el debat és l'aspirant a candidat...

–«A Europa sobretot el que passa és que els debats es fan, els demani qui els demani.»

–Dubta que es faci?

–«Espero que el partit socialista i el senyor Montilla no es facin enrere en el debat a la televisió. Ho subratllo perquè els debats de la televisió són els de màxima audiència. Demanar un debat és un signe de maduresa democràtica.»

–El programa de CiU desplegarà la seva nova teoria política?.

–«Nosaltres proposem el mateix que proposen els governs liberals i també els més avançats dels socialdemòcrates d'Europa. El que CiU defensa per a Catalunya és el mateix que defensa Toni Blair, els socialdemòcrates suecs i els liberals danesos i finlandesos. Són propostes que estan a l'avantguarda de la Unió Europea més avançada i més dinàmica.»

–I quines són les línies estratègiques?

–«Apostar per la llibertat. Volem un país de persones lliures i madures, que utilitzin la seva llibertat responsablement. Això vol dir confiar en la societat i en el fet que el país anirà millor a còpia de retornar poder i iniciativa a la societat. Catalunya no s'ha construït als despatxos ministerials, sinó als tallers, a les fàbriques, en el teixit associatiu... Vull tornar capacitat d'iniciativa i llibertat a aquesta Catalunya no oficial però imprescindible. Segon, cal més responsabilitat. Més llibertat d'acció per a la gent vol dir ser més responsables. La Catalunya del futur, l'hem de construir conjuntament els poders públics i la iniciativa particular. I tercer, equitat. Crear una societat presidida per la justícia social, que vol dir igualtat d'oportunitats perquè tothom pugui desenvolupar a fons les seves capacitats. Aquests són els grans valors, i a partir d'aquí formularem propostes concretes. I reblant això, el catalanisme com a gran força transformadora del país. El catalanisme no és només una força d'exaltació patriòtica, tot i que també, sinó de transformació a fons de la nostra societat i mentalitat. I això és el que jo proposaré, un canvi de mentalitat que inspiri la Catalunya del futur.»

–S'ha sentit ofès perquè els socialistes han volgut equiparar Montilla amb Pujol?

–«Ofès, no, divertit. Perquè quan veig els socialistes desesperats per agafar un referent que es diu Pujol i que no és socialista sinó que és convergent, veig que confien molt poc en ells mateixos. Agafen com a referent per comparar el senyor Montilla el senyor Pujol, en comptes dels senyors Maragall i Zapatero. Que s'ho facin mirar!»

–Li fa la sensació que se la juga personalment en aquestes eleccions?

–«Fa més de vint anys que faig política, i n'he vistes de gairebé tots els colors. Qui se la juga de veritat l'1 de novembre és Catalunya. Perquè, si surt més tripartit, Catalunya la passarà magra. El que pugui passar-me a mi té molt poca importància per al país, i això val per a qualsevol candidat.»

–Què li han ensenyat tres anys a l'oposició?

–«Moltes coses, però la principal, que ja la sabia, és que si fas política, estiguis on estiguis, el país passa al davant del partit. CiU ho ha pogut demostrar també des de l'oposició, perquè en el gran tema del país, que era l'Estatut, ha assumit el lideratge dient que sí tres vegades: a Catalunya, a Madrid i en el referèndum. Crec que això té premi.»