Visitar un dolmen no deixa de ser com anar a veure les restes d'un cementiri; una paraula, cementiri, que es pot haver vulgaritzat molt; i amb això no volem ser de cap de les maneres despectiu en referir-nos a aquests sepulcres. Aquest seria el cas del dolmen de Can Mina, construït entre el 3400 i el 3000 abans de Crist, durant el neolític mitjà. Aquest dolmen es converteix, sense tenir cap vocació de ser-ho, en una lliçó de prehistòria o, fins i tot, d'història, amb el seu descobriment i la posterior excavació i, fins i tot, restauració. I, de fet, la prehistòria, igual que la història, és tossuda; li agrada regalar-nos troballes, de què podem gaudir en molts sentits: estètic, arquitectònic, paisatgístic i, fins i tot per a molts, com una oportunitats per reflexionar, encara que sigui una mica. El dolmen de Can Mina, a Llafranc, ofereix una bona oportunitat, doncs, per dedicar uns pensaments al perquè de tot plegat, de la pervivència –tossuda, si un vol– del passat, que ens hauria de servir per emmirallar-nos-hi; de la tenacitat d'alguns per recuperar restes que segurament són insignificants per a d'altres; i, també, si es vol, de la capacitat destructora que ens pot arrossegar a plantejar-ne l'aniquilació.

El dolmen de Can Mina és un monument megalític discret; havia passat desapercebut als arqueòlegs, fins i tot. Cap al 1954 Miquel Mascort va comentar a l'arqueòleg Lluís Esteva l'existència d'un dolmen a Llafranc. Si bé estava situat en un lloc de bon accedir-hi, el monument es mantenia discretament allunyat dels ulls dels investigadors. Esteva va passar la notícia al doctor Lluís Pericot, però aquest, per la situació, es va pensar que es tractava d'un fals dolmen. No va ser fins al 1964 que un amic d'Esteva, Jordi Cama, va tornar a treure el tema. Aquí es va acabar l'oblit del dolmen. El jaciment era important perquè estava situat a la zona costanera del massís de les Gavarres, on fins aquell moment no se n'havia localitzat cap, i també perquè obria la porta a pensar que encara n'hi havia molts per descobrir. L'excavació es va dur a terme el 1964, orquestrada pel mateix Lluís Esteva. Ser famós, i de cop i volta, pot ser perillós; ja que, una setmana després de ser excavat i que en fos divulgada la situació, va ser enderrocat de manera salvatge. L'historiador Joan Badia i Homs va tenir cura de fer públic aquest esdeveniment, i va donar a conèixer els treballs posteriors de restauració del dolmen. Sembla que el monument va ser enderrocat per la família d'un mas pròxim; el motiu, la preocupació que el fill, que hi anava a jugar, prengués mal. Ara, aquest monument fet per pastors que van arribar del Pirineu i que, segons Esteva, havien modificat els seus costums evolucionant del totemisme i la màgia a un conjunt de ritus més complexos ens espera; això sí, i de manera tímida, per obrir-nos una porta al passat.

EL DOLMEN DE CAN MINA

No és una gran troballa arqueològica, ni tan sols és el monument megalític més important de la zona; però, el que és inqüestionable és que el dolmen de Can Mina dels Torrents, a Llafranc, és el monument més antic de Palafrugell. Excavat per primera vegada el 1964 per Lluís Esteva, aquest dolmen, que no va aportar cap troballa rellevant, està situat en un indret magnífic, a cavall del mar i la muntanya.