A La vida secreta de Salvador Dalí (Edicions Destino, Fundació Gala-Salvador Dalí) narra les tres anades a Viena per entrevistar-se amb Freud com «tres gotes d'aigua, mancades de reflexos que les fessin brillar». Explica que en cadascun d'aquests viatges va fer exactament el mateix: «Al matí anava a veure el Vermeer de la col·lecció Czernin, i a la tarda no [el mateix Dalí escriu la negació en cursiva] anava a visitar Freud, perquè invariablement em deien que era fora de la ciutat per motius de salut».

Finalment, Dalí va aconseguir trobar-se amb Freud a Londres gràcies a la insistència de l'escriptor alemany Stefan Zweig. La correspondència que Zweig va mantenir amb Freud, i que ara ha editat Paidós, recull –com va apuntar el vicepresident de la Fundació Europea per a la Psicoanàlisi, Joan Bauzà– la impressió que es van fer. Bauzà comenta que abans de tenir lloc la trobada, Zweig va fer saber al «professor», no una sinó dues vegades, que el «gran pintor» era «un dels seus admiradors més grans i tal volta, amb totes les seves petites bogeries, el geni únic de la pintura moderna». De fet, en la segona carta, a més de «geni pictòric d'aquesta època i l'únic que la sobreviurà», l'escriptor defineix Dalí com «el deixeble més fidel i agraït que té vostè entre els artistes». També li comunica que en la reunió l'acompanyarà Gala i Edward James, un dels integrants del grup Zodiaco a qui Dalí venia quadres i que aprofitaran per mostrar-li la darrera obra adquirida, Metamorfosi de Narcís.

El psicoanalista mallorquí encara que resident a Barcelona assenyala que James, un homosexual amb molts diners, pretenia que Freud el psicoanalitzàs. També conta que la idea de Zweig era parlar amb alemany als convidats del mestre perquè desconeixien l'idioma. Freud va rebutjar la visita de Gala per una qüestió de «masclisme». Tampoc va psicoanalitzar James i la pintura de Dalí just, just, se la va mirar; encara que a la carta que, amb posterioritat, va remetre a Zweig accepta que «seria molt interessant investigar psicoanalíticament el naixement del quadre en si». També reconeix que «fins aquest moment havia tingut els surrealistes per absolutament bojos» i la valoració que li ha causat Dalí és diferent: «En qualsevol cas, té problemes psicològics seriosos.»

Dalí també recull la trobada decebedora en la seva autobiografia: «Contràriament a les meves esperances, vam parlar poc, però ens devoràvem mútuament amb la vista.» I André Breton ho fa a Los pasos perdidos. Narra com va intentar donar-li conversa parlant-li de Charcot i de Babinski, però «ja perquè siguin records massa llunyans» o perquè es va trobar «davant un desconegut amb una actitud de prudència resistència», no va treure'n més que «generalitats», com ara «la seva carta, la més commovedora que he rebut en la meva vida», i «afortunadament, esperam molt de la joventut».