«I qui va analitzar Freud?» El mateix que formula la qüestió respon: «Què va ser primer, l'ou o la gallina?» Sigmund Freud va mantenir una estreta relació epistolar durant quinze anys amb un otorinolaringòleg de Berlín, Wilhelm Fliess, a qui va exposar les seves observacions i descobriments clínics i teòrics. Lluny d'analitzar el mestre, Fliess li oferia suport emocional, també el va aconsellar quan volia deshabituar-se de la cocaïna recomanant-li el consum d'heroïna», explica Francesc Puntí, un dels psicoanalistes convidats a les lectures poètiques amb les quals el 5 de juliol passat es van encetar Quatre nits d'estiu a l'Ateneu Barcelonès. Les lectures poètiques del dimecres s'emmarquen en els actes de commemoració del 150è aniversari del naixement del creador de la psicoanàlisi.

Arribat aquest punt toca demanar-se què té a veure Freud amb la poesia. Salvador Foraster, de la llibreria Xoroi de Barcelona, especialitzada en psicoanàlisi i que porta la iniciativa d'aquesta celebració, resol la incògnita. «Al marge dels possibles paral·lelismes entre acte poètic, escriptura poètica i sessió analítica hi ha, com a mínim, dos moments en l'obra de Freud en què ell mateix escriu sobre la relació del psicoanalista amb la poesia i la literatura.» El primer moment al qual es refereix Foraster se situa el 1906, quan Freud escriu en l'assaig El deliri i els somnis en la «Gravida» de W. Jensen: «Els poetes són valuosíssims aliats nostres, ja que coneixen moltes coses entre el cel i la terra que la nostra filosofia ni tan sols pot sospitar.» L'altre moment és una carta de 1922 adreçada a l'escriptor Arthur Schnitzler –famós pels seus drames psicològics sobre la vida vienesa de la seva època– en què el felicita pels seus 60 anys: «Tinc la impressió que vostè sap intuïtivament tot allò que jo he descobert amb l'ajut d'un laboriós treball sobre altres persones [...] Crec que vostè és un investigador de la profunditats psicològiques, honestament imparcial i intrèpid.»

Albert Garcia Hernández, que junt amb altres psicoanalistes com ara Francesc Puntí, Jordi Xandri i Magda Bosch, va participar en la primera lectura poètica, parla del poeta com aquell que «intenta transmetre una emoció, una incògnita, una sensació. La poesia no és necessari que tengui el nivell de racionalitat d'altres textos, és una expressió més lliure i, per tant, s'acosta més a una manifestació de l'inconscient». Per aquest motiu, el mateix psicoanalista i poeta se sorprèn després de llegir la lletra de la cançó Carta a l'exili, que va compondre per a la cantautora mallorquina Maria del Mar Bonet. «No era conscient del que havia descrit», afirma ara Garcia fent una referència explícita al segon vers de la cançó quan diu: «[...] posarem flors al sobre: un poc d'espígol i de fonoll, tres margalides blanques, un glop de mar i un tros de cel, un tremolor dels arbres, una misèria, uns records: tots els que tu em deixares.» El que «em deixares», com hi afegeix el propi poeta, són «tres margalides blanques, no és res», afirma. El poeta Sergi Jover –que junt amb Margalida Ballester, José Carlos Castaño i Francesc Parcerisas va participar en la segona nit d'estiu– també constata el «poder de la paraula» com a expressió i reflex dels «símptomes» del problema.

Aquí cal fer un incís per constatar un fet mil cops repetit pels psicoanalistes consultats: no són partidaris d'analitzar «només el text». «Cometríem un frau», afirma Garcia. De totes maneres tots accepten «la utilització» que Freud fa «dels mites de la història» com ara Leonardo da Vinci, Goethe, Dostoievski, Miquel Ángel i W. Jensen. «La psicoanàlisi troba en l'art i en la literatura elements que pot aplicar en la clínica psicoanalítica», apunta Garcia. «No és que la psicoanàlisi interpreti l'art –hi afegeix Puntí– sinó al revés: l'art va al davant de la teoria analítica.» Per citar un exemple es pot apuntar l'anàlisi que Freud fa d'un dels primers records d'infància de Leonardo da Vinci: quan estava dins el bressol se li va acostar un voltor «em va obrir la boca amb la seva cua i em va pegar amb ella, repetidament, entre els llavis». L'explicació d'aquesta «fantasia» permet al mestre de la psicoanàlisi posar de manifest l'homosexualitat d'un dels més grans homes del Renaixement italià i argumentar com la repressió d'aquesta «pederàstia ideal» el du a «incrementar l'instint d'investigació, ja molt intens de per si». L'anàlisi no només de l'artista sinó de l'obra porta també el pare de la psicoanalista a confirmar la hipòtesi que «el somriure de la Gioconda va despertar en l'artista el record de la mare dels seus primers anys infantils».

El psicoanalista Ivan Ruiz recupera el relat de Da Vinci per evidenciar que «el motor creatiu de molts artistes s'origina a partir d'escenes molt senzilles que provenen de la seva infantesa». És el cas de l'arquitecte Norman Foster; «va dissenyar el Museo Guggenhein a partir d'una imatge de quan tenia 7 o 8 anys i l'àvia materna abocava les carpes vives dins la banyera fins al moment de cuinar-les».