Pere Aragonès, director del festival, destaca que l'onzena edició del festival –la segona al Vallès Oriental– «ha consolidat Sant Celoni com una situació ideal per a l'esdeveniment». Segons Aragonès, «el retorn als orígens que hem plantejat amb el cartell musical demostra que hi ha públic per la música en català i que també hi ha grups. Fan falta més canals d'expressió com l'Acampada per deixar-ne constància».

El festival de les JERC és per a molts joves la primera oportunitat d'emancipar-se del seu entorn familiar i submergir-se en tots els tòpics del gènere festivaler: tenda de campanya de tot a cent, dutxes més aviat escasses (sort de la pluja purificadora) i indumentàries de gamma punk hippy radical. Tot un ritual iniciàtic que té com a complement indestriable la música i la política. A l'Acampada Jove més que en qualsevol altre context, aquests dos conceptes són indestriables.

Tot i tenir un cap de cartell internacional de culte per als seguidors del metal com ara Paradise Lost, només uns pocs centenars d'irreductibles grenyuts van desplaçar-se la nit de dissabte expressament a l'Acampada per seguir l'actuació de la banda del cantant Nick Holmes. Els britànics no van tenir la tirada que han tingut en el festival grups internacionals com ara Sepultura o The Toy Dollz, però van complir amb el seu paper amb dignitat i saber fer. La seva actuació va estar precedida pel so molt més pop dels Gossos i dels ritmes ètnics de la Companyia Elèctrica Dharma.

Els germans Fortuny es van haver de sobreposar a un so deficient que va interrompre l'actuació fins a tres vegades, però tot i això van sortir per la porta gran.

Els sons més contundents arribarien de matinada amb la descàrrega metàl·lica dels bascos Soziedad Alkohólika, que no va deixar d'interpretar cap de les seves cançons més contundents, com ara Ratas i Nos vimos en Berlin.

La festa va ser completa amb el recital dels també bascos Betagarri, que va signar una altra nit memorable. Dirigint-se al públic en català gairebé de manera íntegra, van recuperar cançons com Herria Du Itza –el poble parlarà–, cantada en gallec, basc, i català, i una frenètica versió de L'estaca.