El Summercase va tancar dissabte a la matinada una primera edició amb una presència de públic notòria que albira la possibilitat de donar continuïtat al festival. Caldrà prendre nota, però, de les cues i, sobretot, emfasitzant dissabte, de la coincidència continuada de les actuacions dels caps de cartell, conseqüència dels retards amb què van començar molts dels recitals.

Primal Scream, amb un Bobby Gillespie desbocat que no va parar de castigar el micròfon i que es va passar mitja actuació deambulant per la zona reservada als fotògrafs, van oferir la millor actuació de la jornada de dissabte, tot i que el llistó –almenys la segona nit del Summercase– no estava precisament pels núvols. Cada cop més veterans i avalats pel seu notable últim treball, Primal Scream van demostrar dominar les grans distàncies com molt poques bandes van fer durant el festival. Van recórrer als temes més rockers del seu repertori –Jailbird, Rocks i diverses cançons del seu últim disc, com ara Country girl i Suicide Sally & Johnny Guitar i van marxar, en el cas de Gillespie, ensenyant el cul.

Amb puntualitat britànica, New Order van obrir plaça amb Crystal, un hit de la seva època més recent però que, tal com va sonar, traspuava una sensació de gastat i rovellat. De fet, i tenint en compte el seu concert de dissabte, els de Manchester van semblar un grup cansat, superat pel temps, els elements i les circumstàncies. Amb una col·lecció de cançons (Blue Monday, Confusion, True Faith, The Perfect Kiss i un etern etcètera) que ja voldrien per a elles moltes de les bandes que conformen el panorama musical contemporani, New Order van esprémer gairebé tot aquest llegat per intentar dotar d'intensitat la seva presència al Summercase. Els més incondicionals, ho van agrair. Però el públic més escèptic i selectiu directament va dimitir, veient la deriva a la baixa que prenia l'actuació dels Bernard Sumner –especialment obtús com a vocalista– i companyia. Semblava difícil que firmessin una actuació tan fluixa com la de l'any passat al Primavera Sound, però ho van aconseguir.

Happy Mondays van ser una de les víctimes col·laterals dels New Order. Amb un error majúscul de l'organització, els concerts dels dos grups es van programar gairebé a la mateixa hora, tot i que els seus respectius públics responen a un perfil molt similar. I, és clar, arran de la disjuntiva, hi va haver molts dels peregrins del Summercase que van optar pel grup amb més renom. És a dir, per New Order. Però, malgrat les circumstàncies, Happy Mondays van certificar que la seva resurrecció, després d'un període de convulsions internes i excessos, sembla tot un fet. Almenys aparentment. I és que no són un simple grup de música. Són una troup, una coctelera de sons que, sota la inspiració de l'omnipresent Shaun Ryder, encadenen ritmes ballables pop, funk i el que faci falta.

Keane, per la seva part, no van provocar tampoc cap situació d'histèria, tot i ser un dels grups que venen més del moment. Tom Chaplin es va esforçar per introduir els temes en català però l'actuació –en què no van faltar els seus himnes, ideals per fer-ne polifonies per a telèfons mòbils– va ser avorrida.

Abans, el duo californià Two Gallants, amb una fórmula –guitarra i bateria a tot drap– que és moda actualment, van sorprendre més d'un escèptic. Se'ls va donar només mitja hora però amb això en van tenir prou per mostrar-se convincents i, fins a cert punt, originals. El canadenc Rufus Wainwright, per la seva part, va ser molt ovacionat tot i haver visitat Barcelona, en l'últim any, cada dos per tres i presentar-se, en aquesta ocasió, acompanyat només per la seva germana. Va alternar el piano amb la guitarra i va brodar una versió de l'Allellujah del seu conciutadà Leonard Cohen que els assistents del Summercase coneixien per via de Jeff Buckley. Belle Orchestre, grup paral·lel de dos dels integrants d'Arcade Fire, van reivindicar-se com el grup més estrambòtic de la mostra: contrabaix, trombó, tuba, violí, bateria i cançons instrumentals no aptes, de cap manera, per a tots els públics.